Àgora
Matar un somni
En una separació queden sempre coses en l’aire, en la irrealitat
Em vaig parar a parlar al carrer amb una veïna, que em va acabar explicant que en certa etapa el somni de la seva vida va ser tenir una casa amb una bona plaça de garatge. Va emfatitzar això de la plaça de garatge, i la vaig entendre. Comptar amb un lloc on deixar el cotxe sense maldecaps, i no caminar més que uns quants passos per entrar a casa, produeix un benestar autèntic. Els nostres carrers són plens de fantasmes conduint a la caça de l’instant en què un vehicle se’n va per quedar-se amb el seu lloc. Moltes vegades aquest conductor desolat, que dona voltes una vegada i una altra a l’illa de cases, hem sigut nosaltres.
Un dia, aquell somni de la meva veïna va acabar per complir-se. De fet, ara disposa d’un bon apartament, i no una sinó dues places d’aparcament. El que no té és cotxe. Fa anys que se’n va desfer per circumstàncies sobrevingudes, que, com sabem per experiència, són de naturalesa desagradable.
Els somnis es van quedant enrere. T’ofereixen companyia durant un temps i després es dilueixen. Decauen pel seu propi pes o perquè ens en desempalleguem expressament, s’hagin complert o no. Matar un somni representa una modalitat més de somni. L’ús del verb matar per referir-se als somnis connecta amb allò que deia Faulkner quan recomanava: "Mata els teus ídols". Al cap i a la fi, entre somnis i ídols s’estén un subtil vincle, ¿no?
De totes les maneres de relacionar-se amb els somnis n’hi ha una de molt enigmàtica: el del somni que es consumeix malgrat que tu no el vas animar mai. No tenir determinat somni, i que es compleixi, ¿això què és? Vaig passar per aquesta situació fa uns dies, poc després que una amiga se separés del seu marit. En una separació queden sempre coses en l’aire, en la irrealitat, i perden per sempre l’oportunitat de tornar-se certes, palmàries. És el que va passar amb unes sabatilles que la meva amiga va regalar a la seva parella poc abans de la ruptura, i que ell no es va arribar a posar mai. Quan va marxar de casa, va optar per no emportar-se-les.
El regal d’una amiga
Les sabatilles –ni boniques ni lletges– es van mantenir en una capsa unes quantes setmanes, fins que a la meva amiga se li va acudir la idea de regalar-me-les pel Dia del Pare. Què és un regal sinó un somni. Em va explicar la història del calçat. "Estan sense estrenar, però són un quaranta-quatre", em va advertir. "Fes-ne el que vulguis". Jo faig un quaranta-dos. De tota manera, les vaig acceptar. Què havia de fer. Els regals dels amics s’han d’ acceptar sempre. Però ara la situació és agònica. No puc caminar pel món amb dos números més del que em correspon. Diria que tampoc puc tornar el regal. Estic atrapat en un somni que no vaig demanar. Em pregunto si ara les hauria de regalar jo. Em produeix incomoditat moral, tot i que em va dir que en fes el que volgués. ¿Imposo el somni de la meva amiga a un altre? És inhumà. Cosa que em va fer considerar la idea de vendre-les, i de seguida descartar-la, perquè Wallapop és un camp en què sempre surto apallissat. Crec que prefereixo quedar-me-les, malgrat que no les utilitzaré mai.
