Una teràpia obligatòria

Els pigments de les obres d’art es degraden a causa de l’exposició a la llum, a la humitat i a altres factors ambientals. Als museus hi ha una espècie de quadre mèdic que pren mostres de les pintures per analitzar-les com qui fa una biòpsia. En funció dels seus resultats, algunes peces són enviades al departament de restauració, on s’intervé en les parts malmeses. Com és lògic, no hi ha pigment perenne: tots pateixen l’erosió del temps, tots envelleixen de la mateixa manera que envelleix el suport (tela, fusta, etc.) sobre el qual s’han aplicat o els materials que van servir de bastidor.

Potser ho fan a diferent velocitat, per la qual cosa, tot i que formin un sol cos, convé atendre’ls per separat, igual que atenem de manera diferent el fetge i el cor.

Notícies relacionades

Els cent dies d’Illai la Barcelona ‘cool’

El plàtan més car del món

No sabem del cert què queda de l’original de L’últim sopar, de Leonardo, que ha sigut objecte de nombroses restauracions al llarg de la seva vida. Els museus solen ser discrets respecte a l’historial clínic dels seus pacients. Em dona per pensar en tot això en una sala del Museu del Prado, on un grup de quinze o vint visitants s’han aturat davant un quadre de Velázquez per escoltar les explicacions del guia. Respiren. Agafen aire, el deixen anar i part d’aquestes exhalacions pararan a la superfície de la pintura. Porcions microscòpiques de saliva i de fluids recollits del fons dels pulmons es dipositen on no ho han de fer. Quan algú esternuda o tus, al costat d’aquestes secrecions, viatgen milers de bacteris que potser siguin capaços d’alimentar-se de la matèria del quadre. Alguns admiradors del pintor s’han posat, al sortir de casa o de l’hotel, darrere de les orelles, unes gotes de perfum. Desprenen, doncs, així mateix, partícules infinitesimals dels components d’aquest perfum que, de la mateixa manera que arriben a la meva pituïtària, impregnen l’obra d’art.

És un miracle mèdic, en fi, que continuïn vives aquestes mostres magnífiques del nostre passat. Es mantenen perquè hi invertim diners i energies sense fi ni compte. ¿Per a què? Per saber que hi vam ser, que vam ser, com a espècie, capaços de portar a terme una proesa com Las meninas. Dels museus se’n sol sortir millor del que s’hi entra. Haurien de constituir una teràpia obligatòria.