Efecte papallona a Barcelona

Una cosa així estem veient en el caos polític actual. Eren les quatre d’una calorosa tarda d’estiu. Els regidors del Partit Popular estàvem reunits a l’Ajuntament de Barcelona per acabar de decidir qui seria el nou alcalde de la ciutat. Només hi havia dues opcions possibles. D’una banda, Xavier Trias, que es presentava amb un pacte tancat amb Esquerra Republicana i envoltat de líders separatistes. De l’altra, Jaume Collboni, que, en principi, venia de la mà de l’anterior alcaldessa, Ada Colau.

Feia dies que estàvem en negociacions per intentar complir la nostra promesa electoral: ni Ada ni estelada. Volíem convertir Barcelona en la ciutat de les oportunitats i, per aconseguir-ho, havíem d’alliberar-la de populismes i separatisme. Necessitàvem un govern municipal millor i per a tots els barcelonins. Colau representava l’empobriment de la ciutat, i el separatisme implicava posar-la al servei d’un projecte de divisió.

Al final ho vam aconseguir. Una hora abans de la decisiva votació, Colau va prometre que es quedaria fora del govern municipal. I Jaume Collboni es va comprometre a governar sense els Comuns. Una altra política era possible. El Partit Popular ho va fer possible. I amb la nostra decisió no només vam canviar el futur de la ciutat. L’efecte papallona entrava en acció. Trias va incomplir la seva paraula i no va deixar l’acta de regidor malgrat no haver sigut elegit alcalde.

Però tampoc Colau es va mostrar més coherent. No hi va haver dia en què no pidolés un càrrec en el govern de Collboni. Aquesta obsessió per la poltrona l’ha portat a la frustració i, després dels pactes pressupostaris entre el PSC i ERC, també al ressentiment. Així, l’exalcaldessa no només va votar en contra d’uns pressupostos municipals que portaven el segell colauista, sinó que va culminar la seva venjança personal al Parlament de Catalunya votant en contra del projecte de pressupostos i obligant Pere Aragonès a convocar eleccions anticipades.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però l’efecte papallona no s’acaba aquí. L’ambient de la precampanya catalana impossibilitava, al seu torn, l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat; de manera que el Govern de Pedro Sánchez s’ha quedat sense el principal instrument de govern i en una posició d’extrema debilitat parlamentària. Va aprovar al Congrés la inconstitucional i immoral amnistia, però els seus socis el van deixar tirat aquella setmana. Amb amnistia i sense pressupostos, Sánchez està acorralat entre la traïció als seus votants i les trames de corrupció.

Així, la decisió dels regidors populars en la investidura barcelonina ha provocat una reacció en cadena que pot ser que no hagi finalitzat. Les eleccions catalanes del 12 de maig haurien de ser un punt d’inflexió, l’inici del final dels pitjors anys de la política catalana i espanyola en democràcia. Els catalans tindrem a la mà la possibilitat d’acabar amb el procés i amb el sanchisme. Podrem fer-ho amb un únic vot, el vot al Partit Popular. El socialisme ja no es diferencia del nacionalisme ni en el fons ni en la forma. Barcelona, Catalunya i Espanya necessiten recuperar una política seriosa, integradora i reformista, no un referèndum de divisió com el que negocien Sánchez i Aragonès. Necessitem l’assossegat triomf de la millor gestió, la que representa Alberto Núñez Feijóo. Si el constitucionalisme s’uneix entorn del PP, el canvi necessari serà imparable. L’efecte papallona haurà provocat un huracà d’il·lusió.