Setmana santa
La pasión de Cristo /
Setmana Santa, i amb aquesta molts surten al carrer per presenciar les processons que, a ritme de tambor, van per tota la geografia espanyola. A d’altres, no obstant, això de la passió de Crist els és ben igual i es llancen per les pistes de les estacions d’esquí cobertes de neu. D’altres preferim anar al mar, això sí, com en el meu cas, sense ficar ni un dit a l’aigua, que malgrat l’escalfament global, a hores d’ara, qualsevol mar em sembla fred. Si parlem en termes religiosos podem dir que en aquestes dates hi ha una diàspora general cap a tot arreu. Les vacances de Setmana Santa són, tradicionalment, de les més celebrades malgrat les inclemències del temps, perquè per tradició sol ser una setmana de cel trist i plujós.
Vaig arribar al meu lloc de descans a principis de la setmana passada amb el ferm propòsit de menjar moderadament a fi de conservar el pes a què he arribat després de molts dies de disciplina. Després de diversos menjars amb amics, d’aquestes que s’allarguen per culpa d’un bon amfitrió que va oferint alcohols i dolços sense parar, he observat amb estupor la facilitat amb què la meva cintura ha sigut capaç de recuperar en pocs dies les formes perdudes durant un fatigós procés de dieta.
Em deia un: no et preocupis, és que tens el metabolisme lent. Com si tenint aquesta dada n’hi hagués prou per resoldre la batalla contra l’augment de pes.
Ara arriben les torrades i la temptació de menjar-se-les. Vaig prometre no provar-ne ni una durant aquestes dates, tret que algú em digui: "Prova’n una". Que llavors, el més probable és que accepti tal proposta.
Per molta gent la Setmana Santa suposa la passió, mort i resurrecció de Crist; per mi representa la temptació, caiguda i resurrecció d’uns quilos perduts a base de dejuni, renúncia a hidrats i negació de tot el que porta sucre, com per exemple les torrades.
No he sabut què fer: ¿buscar recolliment donant l’esquena als plaers mundans, o entregar-me de ple al pecat i no en parlem més.
