Gihadisme a Rússia

L’afany de Vladímir Putin de vincular l’atemptat amb Ucraïna persegueix, a més d’utilitzar políticament la tragèdia, desviar l’atenció sobre les condicions objectives per a la radicalització gihadista en entorns socials de credo musulmà. No sols per les molt limitades expectatives de futur de la immensa majoria dels que els integren, sinó per la gestió dels fluxos migratoris entre exrepúbliques soviètiques d’Àsia central de majoria musulmana i altres països. D’una manera o d’una altra, més o menys alimentada per les autoritats, Rússia ha esdevingut un país d’import-export d’un islamisme radical, partidari de l’acció directa, que identifica el Kremlin com un enemic a combatre pel suport a Bashar al-Assad a Síria, l’acostament al règim xiïta de l’Iran, el renovat suport a l’Afganistan i el moviment expansiu al Sahel, en disputa pel control del territori amb el gihadisme i diversos interessos occidentals.

La reaparició del clergat ortodox acompanyant les instàncies superiors del poder polític, convertit el patriarca de Moscou en el cap d’una Església nacional que sosté en tot les directrius del Kremlin, afavoreix també la reacció i mobilització d’una minoria radical que se sent condemnada a la submissió. Però totes aquestes circumstàncies acumulades no haurien de portar a la més mínima contemporització amb un moviment que és capaç de nodrir-se per als seus propòsits sectaris tant de les contradiccions internes a Rússia com de les d’Occident o de les mateixes societats de majoria musulmana, que en la seva immensa majoria deplori la matança d’innocents a Moscou i pot patir-les també en carn pròpia.

Hi ha en la realitat del present i el llegat del passat massa ingredients perquè el conflicte deixi de ser un mal endèmic: n’hi ha prou de repassar les dues últimes dècades –assalt al teatre Dubrovka de Moscou, assalt a l’escola de Beslan, atemptat contra el metro de Sant Petersburg, més un nombre imprecís d’incidents en altres llocs–. I indicis per sospitar que en alguns casos les implicacions dels cossos de seguretat russos poden haver arribat a ser confuses. Els responsables del Comitè d’Investigació i de la Fiscalia General són partidaris de la mà dura, inclosa la tortura; els ideòlegs de la restauració de la pena de mort han ocupat l’escenari. Ningú renuncia al Kremlin a fer un ús oportunista del desafiament islamista i tampoc ningú es presenta disposat a atenuar la marginació de la comunitat musulmana russa, condemnada a la frustració i a acollir en el seu si cèl·lules gihadistes d’una violència extrema.