Alarma vermella a RTVE

Aquest xou té a veure amb dos problemes endèmics del nostre sistema democràtic. D’una banda, revelen la presumpta tendència de l’intervencionisme partidista en institucions que són de l’Estat. I, de l’altra, treuen a la llum que la policia no sol respectar la independència que correspon a certs òrgans de l’Estat. És veritat que aquests problemes gairebé són endèmics en quasi tots els mitjans públics europeus –fins i tot en la tan esmentada i, de vegades, envejada i mitificada BBC–. La veritat, però, repassant la història europea, és que em costa identificar un fet tan escabrós i, alhora, tan il·lustratiu com aquesta espècie de clímax narratiu a RTVE, amb un estil híbrid entre successos de Puerto Hurraco i les pel·lícules d’El padrí. ¿Què ha pogut passar, però, per arribar fins aquí?

La resposta no és difícil: es tracta dels incompliments sistemàtics de les normes i lleis. Per moltes lleis que es promulguin sobre la independència d’RTVE, si la cultura política i el comportament dels electes no es modifica, tot falla estrepitosament. Mentre a la política hi prevalgui el sectarisme partidista i un cert fanatisme encoratjat per la polarització, l’intervencionisme dirigista tendirà sempre a acabar amb la independència institucional. I mentre el comportament dels electes –amb honroses excepcions– es regeixi més per l’esperit de servei voluntari que pel de l’interès general, la idea de servei públic pot acabar en ruïnes.

És això el que tots els analistes –de tots els colors– fa temps que denuncien amb relació a RTVE. Un mitjà públic que no s’hauria de sotmetre a l’intervencionisme, ni a la polarització partidista, ni al tribalisme corporativista.

Si això continua així, ¿on pot acabar tot plegat? No s’ha de ser endeví per respondre. Primer, en el desprestigi d’un servei públic com el d’RTVE. Després generarà un estat de decepció i desconfiança en l’opinió pública, especialment davant els informatius (i això, malgrat l’encomiable esforç que fan cada dia els professionals). I a partir d’aquí, amb el pas del temps, pot passar, fins i tot, que en alguna conjuntura adequada, alguna força política proposi la privatització total o parcial del mitjà o, com demana l’extrema dreta, senzillament la seva extinció.

Arribats a aquest extrem, el mal pot ser irreparable. Perjudica la democràcia, perquè es deteriorarà per falta d’una esfera pública inclusiva i compartida. I perjudica la societat, ja que, sense un espai comú i plural, la tendència a la fragmentació social continuarà progressant.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ara bé, ¿està tot perdut o s’hi pot fer alguna cosa?

Clarament, rectificar. Rectificar seriosament, tant el consell d’administració com les seves autoritats de tutela, i per descomptat les autoritats governamentals. Cal tornar al parlament. Cal aprovar un nou consell (renovat en el que toca) i elegir el president per dos terços, i respectant el resultat del concurs públic, o després d’un de nou. És l’únic camí. El que no es pot fer de cap manera és tornar a imposar una administradora única, que els tribunals ja qualifiquen de procediment inconstitucional, ni per descomptat insistir a convertir en permanents les interinitats. Recordem com a motiu d’escàndol que en els últims anys, per 18 mesos de titularitat de la persona elegida per les Corts com a president, hi ha hagut quatre anys i mig aproximadament d’interinitat. ¿No és pervers que la interinitat es pugui haver convertit en regla i en procediment de govern.