Referent del fotoperiodisme
Joan Guerrero, en el comiat
¿Artista? Ell ho negava. «Soc un fotògraf que ha volgut transmetre i informar, i punt». Marxa una mirada neta. El poeta de la Leica
Joan Guerrero, en una muestra en el Centre Cívic Can Basté, en el año 2017 /
El mar, el seu mar, era de color gris perla, un matís suau del blanc i negre, marca de la casa. Una platja llarga i corba, com la fulla d’una falç, la platja de Los Lances, a Tarifa, el port gadità on va néixer el 1940, l’any de la fam –un dels anys, més ben dit– en l’erm de la postguerra. Un mar que feia olor de brea, salnitre i algues. Allà, entre les dunes, jugava amb altres nanos al desembarcament pirata i a fer retrats amb una càmera apariada amb una capsa de llumins, a la qual va retallar el foradet de l’enquadrament. Parlo de Joan Guerrero Luque, és clar, gran referent de la fotografia documental, que acaba de deixar-nos en els primers dies de la primavera, un home, en el bon sentit de la paraula, bo. ¿D’on li va venir la vocació desmesurada? Explicava que els seus pares el van portar, a ell i els seus quatre germans, a un estudi fotogràfic on els farien el retrat per al llibre de família i la cartilla de racionament, i així va quedar fascinat per aquell trasto que arrencava màgia a les ombres. El nen va voler fotografiar el vent, que mai cessa a Tarifa, de llevant o de ponent. És fàcil imaginar-lo corrent sense alè per aquesta platja de la infància, com el noi de Les 400 coups, de Truffaut, en l’escena final, fugint potser però sobretot lliure, cap a a la prossecució d’un somni.
Vaig saber de la notícia pel company fotògraf Julio Carbó –tots dos havien format un duet imbatible en els últims temps–, mitjançant un breu whatsap gairebé sense paraules, un parell de dates (1940–2024) i el rostre del vell guerrer inundat de llum. Somrient, com si acabessis de trobar-te’l a la plaça del Rellotge, la càmera a l’espatlla, la capsa de pastilles Juanola a la butxaca, i et digués: "Me’n vaig una estona al Fons, a veure què pesco". La seva fotografia era cinegètica des del respecte, o bé pesca de canya, la paciència llarga, o bé caça de gallet ràpid, l’instant decisiu, ple de frescor, mai impostat. ¿Artista? Des de la humilitat, ell ho negava amb el cap. "Soc un fotògraf que ha volgut transmetre i informar, i punt". Un notari de la realitat. Un poeta amb Leica. Un caminant dels carrers que bullen, sobretot a Santa Coloma de Gramenet, on es va establir a finals dels anys 60, i les ribes del Besòs, que "abans va ser un Leteu, un riu mort de química i bromeres", escriu Javier Pérez Andújar al llibre que van fer junts, Milagro en Barcelona. Els descampats de la perifèria, la pols a les sabates i els bassals, perquè llavors sí que plovia a bots i barrals.
Joan Guerrero va arribar a Catalunya en El Sevillano, com tants d’altres, amb les mans escaldades d’haver treballat de peó de paleta i en una fàbrica de maons, i aquí es va obrir camí des d’una farga fins a la mestria en el fotoperiodisme, a base de tenacitat i passió. Un autodidacte de mirada neta. Amb ell es difumina també, una mica més, aquell periodisme no tan precari, sense tanta pressa, el vell afany d’explicar una petita veritat. Vola ben alt, estimat Juanito.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
