Desena avinguda
¿Què suma Sumar?
La formació de Díaz entra en el cicle electoral sense trobar el seu lloc i la seva veu entre el PSOE i Podem
La legislatura no arrenca i la vicepresidenta no pot mostrar èxits de gestió
El 15M va ser moltes coses. Una de les quals, un sisme polític generacional. Els dies d’acampades a les places de les principals ciutats espanyoles, en la conversa pública es podien identificar tres grans comunitats. Els més joves acampaven, practicaven la democràcia assembleària i posaven en pràctica l’organització horitzontal que ja era el seu modus vivendi digital. Els que eren una mica més grans –professors universitaris, activistes forjats als Fòrums Socials Mundials (de Seattle a Porto Alegre, passant per Gènova), admiradors de Susan Sontag i teòrics de la taxa Tobin– afilaven les seves lectures, afinaven els seus discursos i preparaven els artefactes polítics convençuts que es trobaven davant una oportunitat única de reformular el sistema de partits a Espanya. En el tercer grup es trobava la generació que es va fer gran amb el felipisme i que, sense tenir-hi art ni part, es va veure enquadrada a la trinxera de l’establishment. Aquells dies van ser més crítics i durs amb els rastaflautes els progressistes de tota la vida de quaranta anys que la mateixa dreta. Van entendre, i no els faltava raó, que en la impugnació total al règim de la transició del 15M s’incloïa una demolidora crítica al seu pactisme, a la seva socialdemocràcia, a la seva triangulació, a la seva tercera via, a la seva esquerra moderada i responsable. Una cosa així com: ¿veieu com sí que es podia?
En poc més d’un mes es compliran 13 anys del 15M, i el projecte polític que es va crear llavors ha viscut un arc narratiu gairebé complet: va irrompre, va trencar el bipartidisme, va governar en un bon grapat de ciutats, les més importants del país, va pactar amb el PSOE per arribar al poder en comunitats autònomes i a la presidència del Govern, va legislar (en alguns casos, de molt calat), es va escindir, va mirar de refundar-se, va implosionar i viu potser les seves hores més baixes, amb el temor que la triple cita electoral (al País Basc, Catalunya i les europees) confirmi la seva tendència minvant. Sumar, de l’acte fundacional del qual es compleix aquesta setmana un any, ha acabat restant, perdó per l’acudit fàcil.
Generacionalment, els més joves no viuen una efervescència política similar a la de fa una dècada, i en aquest segment l’extrema dreta li ha tret a l’esquerra la pàtina antiestablishment. Avui, oposar-se al sistema, ser políticament incorrecte, no és assaltar el cel, sinó enfrontar-se a molt del que els hereus del 15M defensen i legislen. Governar li ha passat factura a aquest espai polític, que a més ha patit una gran pressió mediàtica, política i fins i tot judicial, en ocasions desmesurada. Però en gran manera els seus problemes polítics són conseqüència dels seus errors i de dues històries tan velles com l’esquerra: el debat entre essencialistes i moderats i el caïnisme en el seu lideratge.
Fa ara un any, Yolanda Díaz va anunciar la seva candidatura a les eleccions generals. Des d’aleshores, Podem es va enfonsar electoralment i es va escindir al Congrés, els Comuns van perdre l’alcaldia de Barcelona i van forçar una repetició electoral a Catalunya que va alterar els plans del Govern de coalició que es va reeditar, però en el qual Sumar no troba el seu lloc. Superada per l’esquerra per un Podem vociferant i llançat a la muntanya, amb el PSOE pendent de la geometria multibanda del Congrés més que d’un soci que dona per descomptat, Sumar passa desapercebut i entra en aquest cicle electoral sense espai, sense discurs i amb la imatge que és el cap visible d’un espai del qual només sorgeix soroll i confusió, poc fiable i ingovernable.
Sense factor diferencial
¿Què suma Sumar? L’esquerra pragmàtica és territori del PSOE. L’esquerra vociferant, tot i que només sigui a base d’elevar la veu, la personifica Podem, almenys mentre subsisteixi la seva representació institucional. Sánchez no necessita intermediaris per tractar amb ERC, Junts i Bildu. La legislatura no acaba d’arrencar i la vicepresidenta no pot mostrar èxits de gestió. La formació de Díaz ha perdut la seva veu, el seu factor diferencial. El resultat de la suma que va començar fa ara un any tendeix a zero, vist amb generositat. Si el referent és aquell 15M del 2011, la corba d’aquest espai polític que va fer història a Espanya tendeix cap a la decadència. ¿De veritat que es podia?, hi ha qui repregunta ara, entre el cinisme i la sorna.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
