Ningú mor verge

Va ser l’estiu del 96. Els Take That, una boy band british de veus dolces, s’acabaven de separar i totes les cèl·lules del meu cos estaven transformant-me de dalt a baix a un ritme vertiginós: tenia 16 anys i Nirvana i la veu rascada de Cobain van pujar al vaixell de la transformació.

Ara fa trenta anys del seu suïcidi, un final que vaig descobrir anys després. Crec que l’adolescència de la meva generació va ser l’última desconnectada d’internet. Llavors només podies escoltar el que posaven a la ràdio, empassar-te l’elecció del locutor de la ràdio musical i si tenies sort, jo vaig tenir sort, un dia punxava algun tema que t’arribava al cor i t’estarrufava la pell. Això em va passar amb Nirvana. Per descobrir alguna cosa més del grup només tenies el boca a boca i les botigues de discos. Anar a contracorrent abans tenia molt més mèrit, trobar l’alternativa, descobrir que hi havia altres coses més enllà de les que configuraven el teu petit món era molt més difícil. I una vegada aconseguies descobrir aquesta línia de pensament, expressió, música i estil ens convertíem en autèntics fidels. De fet, alguna cosa queda de tot allò. Mentre a la meva amiga Anna li agradaven els nois amb mocassins, jo els buscava amb botes Martens marrons. I, la veritat, no hem canviat tant.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El disc Nevermind continua sent un dels meus preferits i cada vegada que escolto l’Unplugged em continuo sorprenent per la seva intensitat, com si fos la primera vegada. La foto del pòster que esgarrifava la meva àvia em continua semblant preciosa i mirant aquests ulls em pregunto quins diables tenia aquest noi a dins.

Pel que sembla, alguna vegada va dir: "Si el meu somriure mostrés el fons de la meva ànima, molta gent al veure’m somriure ploraria amb mi". "Ningú mor verge... La vida ens fot a tots".