El poder de la discreció

El seu llarg pas per la lendakaritza va contribuir també a establir les bases polítiques i socials de l’autogovern basc i al fet que Euskadi superés la crisi de la reconversió industrial, que havia generat una gran depressió econòmica en un territori que basava bona part del seu progrés en la siderúrgia.

Fonda ferida interna

Quan, el 1985, el llavors lehendakari Carlos Garaikoetxea va dimitir i, juntament amb els seus seguidors dins del PNB, es va escindir del partit i va crear Eusko Alkartasuna, el president del partit, Xabier Arzalluz, va recórrer a Ardanza, en aquell moment, diputat general de Guipúscoa. La ruptura va causar una fona ferida interna, que va trigar lustres a curar-se, i va tenir com a reflex immediat una sonada caiguda electoral en els comicis avançats de 1986, en els que el PSE va treure menys vots però més escons. Va ser en aquell moment de debilitat política del PNB quan Ardanza va inaugurar els governs de coalició amb els socialistes que, tret d’en breus períodes, es mantenen fins ara. De fet, Ardanza va tenir com vicelehendakaris figures claus del PSE com Ramón Jauregui i Fernando Buesa. Aquest últim, assassinat per ETA l’any 2000.

Aquesta aliança amb els socialistes va afavorir, sens dubte, l’estabilitat governamental, però també la bona relació, tot i que amb alts i baixos, amb els governs de Felipe González, una sintonia que, no obstant, no es va reproduir quan José María Aznar va arribar al poder. Ardanza, que ha sigut el lehendakari que més funerals de víctimes d’ETA ha presidit, va ser el principal impulsor del pacte d’Ajuria Enea. Aquest acord va representar una fita en la lluita contra el terrorisme etarra, no només en el combat contra l’extorsió i l’assassinat, també en la reconquesta del carrer del qual en aquell moment, 1988, s’havia apropiat l’esquerra abertzale.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Ara que tant sorprèn alguns veure una part dels seus hereus fent política a les institucions, es podria dir, sense equivocar-se, que el final d’ETA i la normalització democràtica dels que la van recolzar políticament és, en bona mesura, producte d’aquell transcendental pacte que va aconseguir aïllar-los socialment. De fet, un dels punts centrals d’aquell acord era precisament aconseguir que el món etarra abandonara la violència i passés a defensar les seves posicions democràticament. No obstant, Ardanza sempre va criticar que l’organització terrorista i l’esquerra abertzale no hagin reconegut "el mal causat" i hagin demanat perdó per això.

Ardanza va bregar amb el terrorisme i els seus partidaris, però també, i mai amb escarafalls, amb el seu propi partit, que en aquell moment presidia Arzalluz, una personalitat política tan impactant com difícil de capejar. Més encara quan en ocasions, freqüents, feia declaracions que contradeien les accions o els acords del Govern basc. Mai es va veure, no obstant, una mala paraula o un mal gest públics d’Ardanza. Va deixar la lendakaritza el 1999, després de 14 anys al capdavant. I va abandonar la política amb la mateixa discreció i el mateix saber estar.