Polítiques culturals
Els jardins pansits de l’intervencionisme
La baixa en exportacions de música, de programes televisius i de pel·lícules és constant. Se’n salven una mica els llibres
Un home ordena llibres en una de les instal.lacions de la Fira de Frankfurt. /
Que la cultura estigui en mans dels individus i de la societat acaba activant creativitat i ús lliure. Amb una bona llei de fundacions i mecenatge –és a dir incentius fiscals– hi sortiríem guanyant especialment després de constatar els fruits tan mústics de l’intervencionisme cultural pujolista que tingué sempre per objectiu la quantitat per sobre de la qualitat, amb propensió al monopoli. Haurem de veure quins són els miracles de Sumar en el Ministeri de Cultura. A la Unió Europea de tant en tant apareix alguna amenaça d’enginyeria social amb el propòsit de definir una cultura d’Europa. Com André Malraux –gran escriptor i ministre de Cultura amb De Gaulle– només n’hi ha un. Els posteriors bruixots de la cultura francesa –Jack Lang, per exemple–, imitats pels regidors de capital de província, també han pansit la vitalitat d’una de les cultures més vitals del món.
En parlar de cultura val la pena distingir que una cosa és la Unió Europea i una altra és Europa. No és el mateix un projecte supranacional d’integració institucional que tota una continuïtat de segles. Construir una cultura europea en l’argot actual és un joc de nens comparat amb la complexitat profunda de la cultura d’Europa, nodrida de diversitats, confrontacions, errors i grandeses. Una cosa és redactar directives sobre el patrimoni arquitectònic i una altra molt diferent apamar el que va del Quixot a Faust, de Mozart a Stravinski. La realitat virtual no pot suplantar un passeig per la Viena dels Strauss.
Notícies relacionadesMentre alguna cosa tingui permanència, els canvis són saludables. Fa uns anys, en l’assaig Cultura Mainstream, Fréderic Martel quantificava –per exemple– la producció cinematogràfica del Bollywood hindú o els serials televisius del Ramadà en el món musulmà i els comparava amb el potencial audiovisual d’una Europa tan diversa i prismàtica. Per molt que l’Europa comunitària hagi tingut un segon lloc en exportació de continguts culturals, la veritat és que importa molt més que exporta, sobretot dels Estats Units. Les polítiques d’excepcionalitat gairebé sempre acaben sent frustrants. La baixa en exportacions de música, de programes televisius i de pel·lícules és constant. Se’n salven una mica els llibres. Ara, del videojoc a les simulacions de la intel·ligència artificial ningú sap en quin paradigma vivim.
Pel que fa a la cultura mainstream –cultura de masses, cultura per als joves–, no podríem parlar d’una cultura "en comú" de la Unió Europea. Els estats nació que conformen la UE tenen la seva peculiar capacitat creativa, però generalment a efectes de consum nacional, perquè la indústria global de l’entreteniment pren les decisions a Nova York o fins i tot a Bombai abans que a cap capital europea. Com a espai de civilització, el retorn a Europa que semblava prenunciar la caiguda del mur de Berlín no s’ha anat produint. Com a màxim Londres i París tenen cert control de la producció musical africana. Martel feia un comentari molt cru: "Recuperar la cultura europea és com reconstruir els peixos a partir de la sopa de peix". Això és més intervencionisme per xip i dron..
