Un llagut de bona fusta

Ho estem veient amb una de les virtuts de l’extraordinari i agradabilíssim llibre de Xavier Pla sobre Josep Pla, Un cor furtiu: el biògraf porta el timó del llibre amb una serenitat, discreció i equanimitat que semblen naturals, però que estan molt treballades intel·lectualment i tècnicament en els seus propòsits, formes i continguts. Així Xavier solca l’agresta psicologia, els daltabaixos emocionals i les inclements manifestacions polítiques de Josep Pla (JP). Incloent les reaccions polítiques agres, injustes o flagrantment reaccionàries. Com durant l’adveniment de la República, en la Guerra Civil o quan s’entossudeix a lloar el dictador Oliveira Salazar durant els anys 1970, de modestes, dures lluites antifranquistes, mentre el propi setmanari Destino i altres organitzacions de passat autoritari malden per ampliar els espais democràtics. El biògraf és també sobri i factual a explicar conductes gens exemplars del protagonista, íntimes o públiques. Com quan tracta informació poc o gens coneguda sobre les dones de JP: parelles, amants i altres conegudes, saludades o pagades. Crec que Xavier Pla mai diu "conductes gens exemplars". En canvi, et porta amb Pla en un llagut pels volts d’Aigua Xelida, a menjar garotes, "amb un ull a la vela i l’altre a la conversa…".

Tenim un llibre sense adulacions. Atent als fets, honorables i no. Que ha fet la tenaç recerca necessària per descobrir-los. Obrint camins. Semblaria anglosaxó si no fos tan mediterrani.

L’obra ha portat molta bona feina i, per tant, li ha calgut el suport material i immaterial (ideològic, moral) de l’editorial (Destino-Planeta) i de vàries institucions de la Generalitat de Catalunya, així com de la pròpia Fundació Josep Pla i la Universitat de Girona. No us sembla que fa pocs anys era més difícil que aquestes organitzacions ajudessin a conèixer amb tranquil·litat les contradiccions, maleses i traïcions de JP? Ell pertany a i reflecteix sectors molt influents… Gens proclius a revelar col·laboracions amb Franco o els diners a Suïssa. El llibre i la subsegüent conversa social que tenim va d’un autèntic homenot –si voleu, sí, un prohom de la pàtria–, un immens referent cultural europeu. Va de Catalunya, Espanya i Europa en temps convulsos.

Una societat menys crispada

El llibre, doncs, no és trivial ni brolla per l’exclusiva voluntat d’autor i editor. És un efecte també de més causes subjacents potents: persones i organitzacions eficaces en la promoció d’una cultura millor, d’una societat menys crispada.

Tot això és inevitablement, suportablement imperfecte i ple de contradiccions, per suposat. (No cal subratllar les partides políticament antagòniques que juguen certs grups mediàtics). Però la rellevància és més fonda que la d’un mer tema llibresc. Benvingudes les comparacions amb les causes d’altres llibres semblantment lliures i serens.

En la societat que ha fet possible aquest llibre hi ha més fusta democràtica que quan Pla no va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Ateses les bases del premi, no li van donar amb raó: per col·laboracionista. Bases a part, sense raó, atesa la vàlua de la seva feina. La memòria democràtica també valora individus, no només organitzacions i classes socials. I obres d’art? Potser estem avançant en una anàlisi que ja no creu gaire que el valor de l’obra és una funció determinada pel valor humà i polític de l’autor. I és claríssim: actualment tenim menys por que en els temps de Pla.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

De manera que avui podem conèixer i valorar JP, les seves conductes privades i públiques, la seva obra i el seu context amb una mirada crítica més tranquil·la i justa, intel·ligent i constructiva. Lúdica, sàvia, atractiva. Ah, intento que el tercer adjectiu planià no sigui murri, mentider, hipnòtic…

Davant els intents aznarians de blanquejar la dictadura franquista, podem reclamar una dreta més demòcrata, lliure, culta. També, cercar vents i corrents de fons que ens ajudin a navegar el llagut vers aigües amb bona pesca.