El guardià de les essències

Era una eliminatòria de Champions, jo què sé, un Olympique de Lió-Barça, i com que ell estava de corresponsal d’EL PERIÓDICO, a París, em va suggerir si em semblava bé que es desplacés a la ciutat francesa per ajudar l’enviat especial que cobria el partit. José Antonio Sorolla era un boig del futbol. Perdó, un boig del Barça. Evidentment, per contagi, especialment, amb Antonio Franco, Javier Batalla i el meu germà Carlos, tres dels seus companys d’estudis, feina i amistat.

Li vaig dir que sí, és clar, i vam quedar que escriuria una segona peça, una contracrònica, un text ambiental, bulliciós (bé, tractant-se d’ell, no tan bulliciós) per completar les tres pàgines que havíem de publicar sobre el partit. El problema va ser que ell mai, mai, va estar acostumat a les presses. Odiava les presses. Ja us podeu imaginar si les presses venien imposades pel tancament de les pàgines del diari, que, ja en aquella època, era draconià.

Maleïdes connexions

El cas és que, en efecte, va acabar el partit a les tantes (com sempre) i la seva peça no arribava. Era ell, per a nosaltres un ésser únic i un professional espectacular, així que vaig aguantar tant com vaig poder fins a dir-li "¿què?, José, ¿com ho tenim, això?" La peça ja estava escrita, però... li fallava la tecnologia, la connexió. "Jo no entenc com podeu treballar així, de pressa, corrents, sense poder reflexionar, sense pausa, sense calma, sense rellegir les coses. I, a sobre, les connexions. Això és horrible, molt estressant". I li vaig dir, benvingut al club, així és com treballem els periodistes d’Esports en hora punta, de nit, amb la matinada a sobre i el paio del tancament queixant-se que no arriben els nostres textos. Amic, res a veure amb la calma del corresponsal a París.

Sé que molts de vostès (massa) es deuen estar preguntant de què i de qui em parla aquest home. Fan bé. Aquesta era la grandesa del meu amic Sorolla: no aparèixer enlloc i ser imprescindible a tot arreu. Això, que va ser una de les seves moltes virtuts, ja no és apreciable en aquest món, en aquesta vida i, molt menys, en la nostra professió, que ha canviat tant i que ell odiava. El canvi, dic.

Sorolla era qui estava darrere de tots, començant pel gran, el monstruós, l’únic, el cap, el seu amic de l’ànima Antonio Franco. El món de Franco era, en molts moments, per viu, per passional, per rigorós, per exigent, inaguantable, tot s’ha de dir. I allà hi havia Sorolla per posar pausa, serenitat, un "d’acord, Antonio, així ho farem, però deixa-ho a les meves mans". ¡Uf!, allò era aigua beneïda.

Totes les redaccions necessiten un Sorolla. Totes. I les que no el tenen, viuen immerses en el caos. Sorolla era la pauta, la reflexió, el que evitava la gran errata, el que deia "això no es pot fer", el que se sorprenia perquè algú cometés el més ximple dels errors, però ell l’arreglava i, a sobre, li donava un copet a l’espatlla al protagonista per permetre-li dormir aquella nit.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Sorolla també era així amb els seus amics, a qui protegia des de la distància i, sobretot, a qui mai es va atrevir a donar un consell, un suggeriment, un avís, fins que l’hi demanaven. Ell en sabia de tot, ho llegia tot, s’interessava per tot (sí, era un gran tafaner, d’acord, ¿i què?), especialment li agradava i sabia de política, internacional i esports. Sorolla se n’ha anat com molts dels que ell sempre va protegir. Molts dels grans periodistes amb qui va treballar José Antonio Sorolla han sigut grans, són grans, perquè el van tenir al costat. Evidentment, alguns l’hi van agrair en vida i d’altres, potser, continuen pensant que ho són per ells mateixos. No els creguin. Sé de què parlo: aquests, sense el Soro, haurien sigut una mediocritat.

Per això entenc que no sàpiguen de qui els parlo. No hi fa res, algú li havia de donar les gràcies. Aquell que et millora un text, aquell que et salva de la tifarada que has escrit, aquell que et diu "jo no ho posaria...", aquell que t’orienta abans de posar-te a escriure, aquell que l’encerta amb el titular perfecte, és digne de ser recordat. I, sobretot, aquell que et consola o et fa el boca a boca quan el gran Franco t’ha caigut al damunt, és algú que mai podràs oblidar. I que vas estimar (i vas necessitar) amb bogeria.