Tabac i terrasses
¿Per què es protegeix els fumadors?
Un estiu més, per culpa de la desídia dels polítics, es quedaran els millors llocs i arruïnaran els àpats i les estones lliures dels que no fumen
Arriba l’estiu i es reactiva un dels conflictes més antics i evitables als nostres espais a l’aire lliure. El silenciós exèrcit de fumadors que ocupava terrasses, porteries, voreres o portes d’edificis durant els durs mesos d’hivern haurà de conviure a partir d’ara amb una majoria de ciutadans que cada vegada està menys disposada que l’insuportable fum del veí li arruïni el seu magnífic arròs amb vistes. Ha arribat el bon temps i, un any més, no es farà res per protegir els drets dels que no fumen, que seran inevitablement agredits (volent o sense voler) per uns fumadors convenientment protegits per la legislació vigent. La tantes vegades promesa nova llei antitabac, que havia per fi de prohibir el fum a les terrasses i a tots els espais públics on es produeixi una col·lisió de drets, quedarà aparcada fins a nou avís o, senzillament, fins que els polítics de torn tinguin prou coratge per enfrontar-se als gremis de tabac o restauració.
Perquè, per entendre com és possible que es protegeixi d’aquesta manera tan descarada i alhora indefensable el dret d’un col·lectiu a molestar-ne un altre, només cal seguir la infal·lible pista dels diners. Queda clar que abans que la salut i el benestar dels que no fumen estan els interessos econòmics dels bars i restaurants, que temen perdre els seus ingressos si s’expulsen de les seves terrasses tots aquests fidels. És, de fet, un debat anacrònic i desfasat, i de la mateixa manera que ara ens sembla una broma que un dia es pogués fumar ¡dins d’un avió!, els nostres fills o nets riuran quan ben aviat els expliquem que, en aquell 2024, es permetia encara fumar a les terrasses, ¡i a les platges! Perquè és certament una aberració injustificable i indefensable que la pràctica d’un col·lectiu que atempta contra tots els altres es continuï protegint legalment, quan, a més, suposa un problema contrastat de salut col·lectiva, amb greus costos per a les arques públiques. És cert que, de vegades, tenim la sort de trobar-nos fumadors amb sentit cívic i prou ètica personal que pensen abans en el benestar dels altres que en la seva pròpia addicció, i s’abstenen d’encendre un cigarret quan saben que poden molestar. Però és inacceptable que es deixi a la lliure elecció individual l’opció de molestar o no molestar.
El que sembla ja evident és que, un estiu més, el fum del tabac de qualsevol anònim que se’ns assegui al costat ens arruïnarà l’orxata o, simplement, la vista del mar. Un estiu més, els fumadors hauran aconseguit quedar-se els millors llocs dels bars als carrers o de les platges. Un estiu més, les autoritats competents hauran sigut incapaces de plantar cara als lobbies de l’hostaleria o del tabac i un estiu més haurem de suportar estoicament que el plaer, la necessitat o l’addicció d’alguns ens espatlli les nostres estones lliures. Tanta literatura amb el Fumar mata dels paquets i un estiu més no hem sigut capaços de protegir els drets de tots els que no fumem. ¿Quant més temps haurem de suportar aquest escàndol.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
