Presumpció d’innocència de Ramón Paso

Treballar amb un acusat.

L’excepcionalitat de Pepe Viyuela. L’actor ha rebutjat treballar a l’obra de teatre de Ramón Paso on actuava. Ha fet el que hauria de fer tot home. I potser, això, ser home, ha donat un plus d’autoritat a les seves paraules. Comentava Viyuela que "no tenia estómac" per sortir a l’escenari. Si un home que mai ha sigut abusat tenia aquesta sensació, imaginin les dones que sí que ho han patit i han hagut de treballar amb ells sota amenaces, mentre eren elogiats pel seu equip i públic.

Exigir una denúncia.

S’obre una bretxa entre les víctimes segons com actuïn. En aquest cas, haver denunciat ha propiciat un suport més gran del sector cultural. En canvi, fa poc, amb la investigació sobre Carlos Vermut hi va haver reaccions més prudents. Se segueix sense entendre que, de vegades, les víctimes no volen penes tampoc ni afrontar un judici amb por. Només volen compartir els seus testimonis, advertir altres dones, un qüestionament social o tan sols ser cregudes i avalades.

Les caces de bruixes no existeixen.

Recordo cartes de suport a Harvey Weinstein, a Plácido Domingo o a Gérard Depardieu. No obstant, no recordo que escriguessin quan després fossin condemnats o reconeguessin els seus abusos. Elles van ser linxades públicament, acusades d’una caça de bruixes. No hi ha un tòpic que tingui més càrrega simbòlica sobre les dones, aquestes que tramen en grup sobre "homes innocents" sota l’acusació de "ressentides".

La presumpció d’innocència sempre existirà.

Perquè aquesta opera en l’àmbit judicial. I el problema és que s’utilitza massa vegades perquè la premsa calli i perquè les dones callin. Els mitjans podran informar, les dones poden parlar i la presumpció d’innocència hi serà en qualsevol procés penal. No pot utilitzar-se aquesta garantia i dret fonamental com una mordassa, perquè llavors el sistema i la justícia perdrien la seva raó de ser per a totes les víctimes. L’equilibri i les garanties judicials existeixen.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

L’agressor és aquesta persona que coneixem.

Ha passat sempre. Davant acusats coneguts (i més, amb molt poder) hi ha defensors perquè no creuen les acusacions a aquest amic íntim, aquest company, aquest ídol, aquest ésser culte, aquest professional admirable... Doncs sí, i potser aquí hi ha el problema. Ser tan lluny de les víctimes que es pensi que això és excepcional. Vermut, Domingo, Depardieu o Weinstein van ser casos públics. Però a Espanya hi ha una denúncia per agressió sexual cada quatre hores. I aquí hi ha molts anònims i pròxims. Pensin sobre això.