CiU, el fosc objecte del desig

Pujol manava i utilitzava l’ambició de Roca i de Duran per reforçar-se més. Però allò ja es va acabar. Pujol, o el seu clan familiar, va triar com a successor Artur Mas. I Mas, quan va ser president, va topar amb la crisi econòmica i va creure que podia surfejar-la amb "el dret a decidir" i –després de la famosa manifestació de l’11 de setembre– abraçant l’independentisme. Va ser el final de CiU, ja que Duran se’n va separar. Després Mas va renunciar al nom de CDC i, després de guanyar les seves terceres eleccions sense majoria absoluta, el veto de la CUP li va forçar a fer "un pas al costat" i entronitzar Carles Puigdemont. I després de la fallida DUI el 2017, l’antiga CDC va deixar que Puigdemont fes la llista electoral. CDC va cedir a independentistes sense partit "de pedra picada". Allò va ser el final definitiu de CDC.

Però ara, gustos a part, molta gent creu que CiU no ho va fer tan malament, que Catalunya es va dividir poc, i que va ajudar l’estabilitat d’Espanya amb Felipe González i amb Aznar. I quan la gran convulsió s’ha acabat, els tres grans candidats –Puigdemont, Pere Aragonès i Salvador Illa– volen recollir part del vot moderat-progressista d’aquella CiU.

El primer Puigdemont, el que va enterrar CDC. En les municipals va propulsar la candidatura de Xavier Trias, un convergent de seny per guanyar l’alcaldia de Barcelona. Quasi, quasi... I ara, sabent que hi ha electors que votaven CDC per nacionalisme però que miren a Salvador Illa per equilibrat, Trias ha sortit a dir que no es pot excloure un pacte amb Illa.

Puigdemont busca vot moderat. Per això va fer pressió perquè Sánchez-Llibre, un veterà d’Unió que ara és president del Foment, anés a veure’l a Perpinyà a debatre les propostes fiscals de la patronal. ¿Per què Sánchez-Llibre va anar, amb tres dels seus vicepresidents, a avalar, d’alguna manera, Puigdemont? Bé, es va fer acompanyar de Baldiri Ros, conegut per la seva al·lèrgia al separatisme, per marcar distàncies. Però n’hi ha més. Puigdemont pot vetar iniciatives del Govern de Madrid (de Yolanda Díaz). I algú em xiuxiueja: "Puigdemont i Sánchez Llibre tenen gen convergent i un tic econòmic conservador".

Però la gran sorpresa l’ha donat aquesta setmana ERC, sempre la gran enemiga de CiU. Dimecres, en una conferència, Aragonès es va fer presentar per l’acreditat economista Andreu Mas-Colell. I l’antic conseller de Pujol –i gairebé superconseller d’Artur Mas– no se’n va anar per les branques: "En moments convulsos i incerts és bo que Pere Aragonès tingui un paper capital... Farà possible mantenir l’esperança en els dos objectius del catalanisme històric: el progrés i la pervivència de la nació". ¿Faltava alguna cosa? "D’altres ofereixen grans horitzons, però acaben en camins intransitables i desànims col·lectius, potencialment letals; ho sabem i ho hem viscut."

O sigui que ERC també busca ara el suport dels liberals no conservadors de CDC. En la lluita a mort amb Puigdemont, ERC també lluita pel vot catalanista de seny de l’antiga CDC.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Però en aquesta recuperació dels valors moderats de CiU, el PSC porta certa davantera. Ja en les eleccions del 2017, Miquel Iceta va arribar a un pacte amb Units pel qual Ramon Espadaler, hereu de Duran Lleida, es va incorporar com a número tres a la llista socialista. Iceta mirava al Baix Lobregat, però no renunciava ni a la Catalunya profunda ni al catalanisme centrista. I Salvador Illa va confirmar Espadaler, antic conseller de Medi Ambient amb Pujol i d’Interior amb Artur Mas (va ser qui va nomenar el major Trapero) en la llista de 2021. Ara, Espadaler repeteix com a número tres i en la legislatura ha sigut el portaveu d’Interior, l’oponent al conseller Joan Ignasi Elena, avui home de Junqueras.

CiU va morir. CDC també, sacrificada per oblidar l’autonomisme pujolista. Però avui la vella CiU és, d’alguna manera, el fosc objecte del desig. ¿Què en pensen Roca i Duran.