Cultura
Sant Jordi, Patrimoni de la Humanitat
Hauríem de demanar a la Unesco que doni a aquesta festa la categoria d’esdeveniment planetari que mereix i donar-nos així un xut d’autoestima col·lectiva
La previa de la fiesta de Sant Jordi, pasada por agua
Com cada any, es farà el miracle. Milions de persones sortirem al carrer a comprar un llibre, a regalar una rosa, a passejar amb els nostres éssers estimats. Sant Jordi és potser l’únic dia de l’any en què els catalans fem tots el mateix i alhora. Sense amb prou feines distinció de classe, origen, ideologia, llengua, raça o religió, aquesta és la nostra festa total, inclusiva, indiscutible. La celebració és tan colossal i tan massiva que el 23 d’abril és infinitament més patriòtic que l’oficial 11 de setembre, i infinitament més romàntic que l’oficial 14 de febrer. És un magnífic tres en un, un dia que és alhora el Dia del Llibre, el Dia dels Enamorats i l’autèntic Dia Nacional de Catalunya.
Al món hi ha moltes i molt importants fires del llibre, però no se sap de cap lloc en el qual la passió per aquest objecte es concentri en una sola data i dispersada per tot el territori. Un país, el nostre, que amb el Barça en hores baixes té cada vegada menys referents, lidera cada vegada menys disciplines, té escasses empreses amb influència global i, no obstant, és el número u del món indiscutible a treure gent al carrer a comprar llibres en un sol dia. No hi ha en cap lloc del planeta una explosió semblant, un rampell col·lectiu d’aquestes dimensions, una necessitat de posar ni que sigui unes hores aquest objecte aparentment anacrònic, però alhora tan modern, anomenat llibre per davant de qualsevol cosa.
El més increïble és que aquesta manifestació massiva de gent es produeix puntualment cada 23 d’abril sense necessitat de cap campanya de màrqueting, de cap recordatori institucional; és una tradició tan profundament arrelada que no fa falta ni recordar-la. És, a més, una festa 100% producte d’això que un dia es deia societat civil, que ha anat creixent gràcies a l’ingent esforç de llibreters, autors i editors durant dècades, en una espècie de pacte social en què els polítics no tenen ni poden tenir protagonisme. Aquest prodigi col·lectiu ha anat augmentant la seva fama global, i cada vegada és més freqüent veure estrangers per Sant Jordi meravellant-se d’aquest espectacle que no té parangó al món. És per això que, més aviat que tard, hauríem de demanar a la Unesco que declari Sant Jordi Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Si ja ho són els castellers, el flamenc, la falconeria o el toc manual de campanes, amb igual o més raó ho ha de ser aquesta incomparable expressió cultural. En un país en el qual tendim a infravalorar el que fem i on ens costa trobar èxits col·lectius dels quals sentir-nos orgullosos, hauríem de saber reivindicar i exhibir un dia absolutament únic al món. Un esdeveniment que no és mèrit de ningú perquè és mèrit de tots. És hora que un organisme mundial reconegui el valor global de Sant Jordi perquè valorem en tota la seva dimensió el que hem aconseguit. Seria la millor manera de recuperar l’autoestima perduda.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
