La tribuna
Tots guanyen
Si Bildu ha guanyat posicions de lideratge, el PNB l’ha mantingut amb notable fortalesa, a més de retenir la presidència i posar de llarg un Pradales que augura bons moments polítics
El resultat ofereix dues derivades: l’abraçada del PP als nacionalistes s’allunya, obligats aquests a seguir a prop del PSOE. I els d’Otxandiano no podran radicalitzar-se
Tots han guanyat, i és veritat. Aquesta lletania que es repeteix cada nit electoral, en general amb ridícul afegit dels que intenten posar somriure forçat a la derrota, ha resultat certa per una vegada, malgrat que sembli un deliri de l’aritmètica. Òbviament són èxits de diferent volada, en funció de les expectatives, però tots tornen a casa amb un triomf a la butxaca, sigui una copa o una menció.
Tots, a excepció de Podem, que ha passat de ser el partit més votat a les generals del 2016 a patir un daltabaix que el deixa en la irrellevància, fent efectiva la lletania de l’eterna fragmentació de "l’esquerra a l’esquerra", amb els resultats catastròfics pertinents. La tendència que van marcar les gallegues i consoliden les basques haurà de passar encara per més proves electorals abans de la catarsi, però sembla evident que aquest és un món ideològic que s’encabiria en allò que Einstein definia com a bogeria: fer el mateix una vegada i una altra i esperar resultats diferents. En tot cas, de la pugna Podem-Sumar, els de Yolanda Díaz han sortit amb menció honorífica i el seu migrat resultat els permet recuperar part de l’oxigen perdut a les gallegues. Una cosa semblant passa amb Vox, que ha mantingut l’escó agònic. La conclusió: Euskadi no és terra per als extrems espanyols, sigui l’extrema dreta o l’esquerra extrema.
A partir d’aquí, tot són alegries a la casa dels altres, tant pel que fa als dos grans espanyols, com als d’obediència basca, amb dos guanyadors al pòdium: Bildu, situat en posició de sorpasso als jetzals hegemònics, i el PSOE, que ha aconseguit tres èxits: millor resultat electoral, posició decisiva per a la governabilitat i l’enèsima demostració que el soroll madrileny és un globus inflat pels micròfons de la villa y corte, confirmada la hipòtesi que Madrid és un extraterrestre polític. No només no ha patit cap desgast per l’amnistia –ans al contrari–, sinó que tampoc s’ha imposat l’espantall del "contra ETA vivíem millor" que el PP treu a passejar amb recurrència i pèrfida oportunitat. Sigui com sigui, el PSOE ha tret pit a les basques i el fràgil fil que manté el poder de Sánchez s’ha reforçat.
També ha recuperat oxigen el PP, però dels tres objectius marcats –sortir de l’ostracisme, aconseguir opció als pactes i deixar fora Vox–, no n’ha aconseguit cap. Feijóo pot apuntar-se l’èxit de revertir la caiguda lliure que patia des de fa sis eleccions, però li calia esborrar Vox de l’equació i no se n’ha sortit. Menció, doncs, sense copa.
La copa l’han obtinguda a la par, i per motius contraposats, els dos partits bascos: el PNB i Bildu. Els abertzales no han perpetrat l’anhelat –i precipitadament anunciat– sorpasso, però han tret un resultat extraordinari que posa els fonaments d’un canvi de paradigma, amb una generació jove que ha sabut transitar pel període post ETA i treure rèdit d’un PNB que pateix un evident desgast. Aquest ha estat un procés estructurat en dos paràmetres: una accentuació de les posicions d’esquerres, amb una pacient estratègia d’aliances amb les esquerres espanyoles; i una renúncia subtil de l’independentisme, a cavall de les renúncies que ha fet ERC, el seu homòleg català. Bildu és una mena de PNB 2.0, més progre, més radical i amb la independència al bany maria, transmutada en un sobiranisme a la vella manera pujoliana. I si Bildu ha guanyat posicions de lideratge, el partit de Sabino Arana l’ha mantingut amb notable fortalesa, a banda de retenir la presidència i posar de llarg un Pradales que augura bons moments polítics. Ha perdut l’hegemonia, però no la pole position, i ambdós sumats, amb 54 dels 75 diputats de la cambra, han ofert un Eusko Legebiltzarra àmpliament sobiranista. Altra cosa és que aquesta dada no serveixi per a res, en funció de les aliances.
En tot cas, i com a final, el resultat ofereix dues derivades que sumen en el compte fins ara migrat de Sánchez: l’abraçada del PP al PNB s’allunya, obligats els jetzals a mantenir-se a prop del calor socialista; i Bildu no podrà radicalitzar posicions, obligat a mantenir-se a l’espai central per garantir l’anhelat sorpasso. Novament el funambulista Sánchez es manté a la corda fluixa sense caure. Següent equilibri: les catalanes.
