Nou paradigma
Adeu, Maria del Carme, hola, Barbie
Els macrodiagnòstics sobre aquesta dècada envelleixen a l’instant. És com si alguna cosa estigués per venir i no sabem què. El present tan fugisser està sobrecarregat de símptomes contradictoris. Estem en mans de les mutacions del silici i dels algorismes. Som societats que permanentment van passant per l’escàner i l’electrocardiograma, per la radiologia econòmica, pels índexs de transparència i d’inestabilitat. És com un convalescent connectat a tants detectors de temperatura, estrès, metabolització, pressió arterial o densitat sanguínia que per força ha d’acusar algun nou mal. En conseqüència, desapareix Maria del Carme i a les nenes les bategem com els personatges de Joc de trons.
Dia sí dia no, el Fons Monetari Internacional revisa les previsions econòmiques. A vegades de manera molt dispar, també donen les seves la Moncloa, la Comissió Europea i el Banc d’Espanya. Mai havia circulat tanta informació i mai hi havia hagut tantes incògnites. Com una tragicomèdia intel·lectual, s’ha professionalitzat l’ofici d’assagista que un dia anuncia el xoc de les civilitzacions, un altre el segle d’Àsia, ahir la plena ocupació, demà l’atur total. Als matins esmorzem amb el model de Singapur i a la nit ens asseiem al sofà per veure alguna farsa inèdita de Donald Trump. Vam voler estar més ben comunicats que en qualsevol altra època i ara ens fan nosa els mòbils a les aules.
Tot alhora, inflació i devaluació, globalisme i nous localistes, redistribució i mercat lliure. Continuen les guerres. Perdem memòria constantment. Donem per fet tots els progressos i n’exigim d’altres més. No té valor que la mortalitat infantil en altres segles fos del 80 per cent o que, de cada sis, una dona morís de part. No tenen valor la rentadora automàtica, la penicil·lina o l’Estat del benestar. Apareix Barbie Pérez i acomiadem la Maria.
Qui sap quan donarem per finalitzada la seqüència d’una època i aconseguirem definir els paradigmes d’una altra. Tot just després d’un bombardeig, passen uns drons, fotografien la ciutat fumejant i ja tenim el titular dels informatius de televisió. El tatuatge pretén una altra bellesa, una altra forma del desig. La cuina deconstructiva ens deslliga d’antics sabors. Ens neguem a repetir el passat i a la vegada les modes són retro. Els paradisos opiacis són el nou horror.
Cada vegada convivim de manera més inarticulada, inconnexa. El mix d’identitats, gèneres i filiacions polítiques és un nou aldarull. Ens desentenem del destí dels altres. Reclamem més drets però desestimem el bé comú. Triomfen les polítiques de l’il·lusionisme, potser perquè ofereixen solucions instantànies per allò que no en té o solucions que no resolen res sinó que ho empitjoren.
No sabem encara si es tracta d’un símptoma passatger o un nou paradigma. Estiguem aparellats amb la penúltima Maria del Carme o la nova Barbie, seguim amb el termòmetre posat, a la disposició de l’escàner, en una època escrutada al nanosegon. Té una certa importància que la Barbie sàpiga somriure.
