La tribuna
Una denúncia que val una presidència
Hi ha un article de la llei d’enjudiciament criminal, el 269, que obliga el jutge d’instrucció a inadmetre una querella quan els fets són manifestament falsos o no tenen caràcters de delicte
La denúncia contra la dona de Sánchez és breu i cridanera pel seu desordre i falta de pulcritud. No hauria d’inquietar més enllà de la seva evident orientació ideològica
No és gens fàcil conèixer la pràctica dels tribunals avui dia. No fa tant temps que hi havia una uniformitat bastant estesa de criteris entre els tribunals de tot Espanya, o almenys entre els d’alguna seu judicial. Però ja fa algunes dècades que els jutges, amb una convicció intensa de la seva independència en aquest punt, estan seguint pràctiques que de vegades es redueixen al jutjat que ocupen, pràctica que només es coneix si s’ha tingut relació directa amb aquest tribunal en concret, i de vegades ni així, perquè les pràctiques varien sorprenentment. Òbviament, no hi ha a Espanya cap advocat ni fiscal que hagi trepitjat absolutament tots els jutjats del país, igual que no hi ha jutge que conegui tots els seus companys. Les lleis haurien d’estar més ben redactades per evitar aquesta fortíssima discrepància de criteris, que confon tothom, i algunes lleis, com la llei d’enjudiciament criminal, fa temps que haurien d’haver sigut substituïdes per un codi dels nostres dies, no del segle XIX. Són tan antediluvianes algunes de les seves disposicions que fa molt que massa jutges estan fent interpretacions excessivament creatives –per dir-ho respectuosament– de molts dels seus preceptes.
No obstant, el que ha passat amb la denúncia presentada contra la dona de Pedro Sánchez desborda qualsevol pràctica mínimament defensable en qualsevol època. Hi ha un article de la llei d’enjudiciament criminal, el 269, que obliga el jutge d’instrucció a inadmetre una querella quan els fets són manifestament falsos o no tenen caràcters de delicte. Aquest article ha conegut diferents èpoques. Abans dels anys 80 del segle XX era bastant utilitzat pels jutges per no iniciar instruccions derivades de denúncies o querelles absurdes, que només sobrecarregaven el jutjat i no anaven enlloc. Però, a principis d’aquella dècada, el Tribunal Constitucional va considerar que aquesta inadmissió podia vulnerar el dret de defensa –tutela judicial efectiva, l’anomena alambinadament la Constitució–, cosa que va propiciar que els jutjats admetessin qualsevol querella a partir de llavors, i més rarament una denúncia, que només és una exposició de fets sense voluntat de ser part acusadora en el procés. Això va servir a no pocs advocats perquè formulessin querelles infundades que únicament pretenien posar nerviosa la part contrària per intentar afavorir un acord. Cada advocat amb la seva consciència, però aquesta conducta era, és i serà sempre il·legítima.
No obstant, a partir del 2007, el Tribunal Constitucional va reduir molt intensament la seva tasca en els recursos d’empara arran d’una reforma legal que li va permetre seleccionar discrecionalment els assumptes dels quals vol conèixer. Des d’aleshores, és molt poc probable que la inadmissió d’una querella rebi censura de l’alt tribunal. Després d’alguns anys, això ha propiciat que no pocs jutjats d’instrucció estiguin inadmetent moltes denúncies o querelles quan no s’exposa cap dada objectiva fàcilment identificable, sinó que tot el relatat és una hipòtesi del denunciant. Amb aquesta conducta, que crec encertada, però perillosa –es queden pel camí querelles que haurien hagut de merèixer més atenció–, estan posant límit a aquestes querelles i denúncies tàctiques.
Notícies relacionadesEn el cas que ens ocupa –el de la dona de Pedro Sánchez–, la denúncia és molt breu i estèticament molt cridanera pel seu desordre i falta de pulcritud; reprodueix titulars de mitjans de comunicació digitals i acompanya aquestes «notícies» de comentaris clarament maldients. No hi ha res més en aquesta denúncia. Absolutament res més, més enllà d’un altre retalla i enganxa d’un article del Codi Penal.
¿S’hauria d’haver admès una denúncia així? ¿Aportarà alguna cosa la presa de declaració dels denunciats? ¿La denúncia té una simple intencionalitat política d’utilitzar il·legítimament les institucions en benefici d’una ideologia? ¿Poden provocar tal patracol de denúncia i incomprensible conducta judicial la dimissió de tot un president del Govern? Amb els fets objectivament considerats a la mà, el cert és que aquesta denúncia no hauria d’inquietar més enllà de la seva evident orientació ideològica, que potser és la realment aterridora si es coneix la Història.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
