Un institut al costat d’un riu
Diferents maneres de llegir un llibre
Em perdonaran els lectors que avui escrigui d’una cosa que m’afecta personalment. Si ho faig no és per això, és perquè em sembla una manera exemplar, aquesta setmana que hem celebrat el Dia del Llibre, de com ensenyar els adolescents a llegir sense torturar-los amb tedioses lliçons. En un petit Institut de Lleó (el més petit de la província, pel que sembla), una professora de Llengua i Literatura que portava els seus alumnes a llegir la meva novel·la Distintas formas de mirar el agua a la vora del riu en el qual es desenvolupa i la companya de Música, amb la col·laboració d’altres professors, van crear una ruta literària en la qual els personatges de la meva novel·la surten a trobar els lectors, tant els professors i alumnes de l’institut com qualsevol que vulgui fer-la.
El eco de la montaña, que així s’anomena la ruta, va passar d’aquesta manera de ser un projecte pedagògic hereu de l’esperit de la Institución Libre de Enseñanza, aquella institució tan vilipendiada durant dècades pel franquisme per haver estat l’avantguarda d’una nova educació, a una ruta turisticoliterària en la qual el paisatge i la narració es fusionen en una sola cosa com la natura i la imaginació mentre es recorre. Que és el que els passa cada mes d’abril al centenar d’alumnes i professors de diferents instituts de la província lleonesa que cada any participen en un congrés de Literatura i Natura que amb el nom de Liternautas organitzen aquella professora de Literatura que portava els seus alumnes a llegir la meva novel·la al costat del riu Porma i una altra antiga companya de l’institut de Boñar, aquesta de Biologia, i que té com una de les seves activitats el recorregut de la ruta El eco de la montaña possiblement en el millor moment de l’any.
Com que en les tres edicions he estat convidat a participar en el recorregut (i a parlar a alumnes i professors davant les ruïnes d’Utrero, un dels vuit llogarrets que va destruir l’embassament del Porma, en el fons del qual vaig néixer i al costat del qual es desenvolupa l’acció de Distintas formas de mirar el agua), puc donar fe de l’interès i el respecte d’uns estudiants que en situació normal ni m’escoltarien, o ho farien per obligació, per una novel·la que, més enllà de l’obra, els mostra que la literatura i la vida no són coses excloents i igualment la natura i el relat de la història i les històries de la gent. Al final, quan tornen a les seves classes, tots aquests alumnes ho fan sabent que llegir no és una cosa que cal fer per obligació sinó una porta a la felicitat.
Notícies relacionadesEstimar la professió d’ensenyar
El que he relatat no porta més feina que la normal d’un professor si es té vocació i il·lusió per ensenyar i es pot fer sense necessitat de gaires mitjans. El que he explicat ha sorgit d’un institut públic d’un poblet gràcies a la passió dels seus professors. A banda que jo sigui l’escriptor escollit pel seu entusiasme en aquest cas concret, crec que tota la literatura ho és, ja que el treball d’aquests professors és un exemple (un més dels molts que hi deu haver en l’ensenyament espanyol, segur) de com es poden fer les coses quan s’estima la professió d’ensenyar. Ja fa més de 100 anys, Francisco Giner de los Ríos, el fundador de la Institución Libre de Enseñanza i per qui el problema d’Espanya era sobretot un problema d’educació (jo afegiria que ho continua sent), va escriure: "Transformeu les antigues aules. Ensenyeu a viure, no només a estudiar. Un dia de camp serveix per un dia de classe".
