El periodisme, davant la màquina del fang

Libels, informacions falses, interpretacions malintencionades o rumors elevats a la categoria de notícies són tan vells com la història de la comunicació. L’adveniment de les xarxes socials i la falta de responsabilitat editorial dels ciutadans emissors (o retuitejadors) van fer entrar la màquina del fang en una altra dimensió. L’atomització del sector de la informació i la proliferació de nous mitjans de comunicació digitals que amb molt poc (i en alguns casos, molt subvencionats per segons quines administracions) competeixen en la mateixa economia de l’atenció que els mitjans tradicionals sense els seus farragosos codis deontològics i mecanismes de responsabilitat editorial, han multiplicat l’abast del fang.

Fins al punt que avui conviuen en peu d’igualtat amb la informació imprescindible en un sistema democràtic la desinformació, les notícies falses, les bombolles mediàtiques, el populisme, l’assalt il·liberal a la democràcia, les agendes pròpies, les maquinàries estatals de propaganda i les campanyes de descrèdit d’adversaris. Tot això contribueix a deteriorar les nostres democràcies, dels Estats Units a la UE, i constitueix un greu risc per a la nostra convivència, a l’assalt del Capitoli em remeto com a exemple. Sense informació considerada i acceptada de manera generalitzada com a fiable, no és possible la conversa pública, l’exercici del Govern i l’obligatori control als diferents poders de l’Estat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A la seva carta a la ciutadania, Sánchez assenyala alguns assumptes clau en la convivència del país i la seva salut democràtica. El problema és que un suprem tacticista com ell, que ha fet dels cops d’efecte i la resistència la seva imatge de marca política, genera una justificada desconfiança respecte a quin és l’objectiu final de la seva jugada. Si dilluns aquest període de reflexió que s’ha donat i que sumeix el país en la incertesa acaba amb una maniobra que busca rèdit electoral en les eleccions catalanes i europees o un suport plebiscitari a la seva persona, Sánchez haurà introduït més fang a la màquina, utilitzant en profit propi un debat molt seriós, transcendental per a la nostra democràcia. Per contra, si acaba amb una decisió que contribueixi a impulsar en el debat polític la necessitat d’una regeneració de la conversa pública, entre altres assumptes, el president haurà contribuït a sacsejar el tauler amb una potent crida d’atenció. Per descomptat, Sánchez en solitari no pot canviar la conversa política a Espanya ni posar límit a la màquina del fang. Seria necessari, d’entrada, un acord amb el principal partit de la dreta, el PP, i la contribució d’altres actors, més enllà dels partits polítics. Per començar, del periodisme i dels mitjans de comunicació.

La defensa de la llibertat d’informació (un dret de la ciutadania) és un dels motius que explica el corporativisme de la premsa i l’escassa crítica professional que es dona entre la professió. Hi ha molt xoc ideològic entre mitjans i periodistes, però no tant sobre les seves pràctiques professionals. L’abast de la desinformació i el mal que fa a les institucions, la convivència i la conversa política justifiquen una reflexió de la professió. Més enllà de la imprescindible, sana i justificada discrepància ideològica entre mitjans, el periodisme responsable amb la seva funció social ha de recapacitar sobre la conveniència de mantenir-se imparcial en nom dels principis de la professió davant els que construeixen i difonen notícies falses, els aprenents de bruixot de la màquina del fang. Per interès social, per contribució a la democràcia i també per defensa pròpia: la primera víctima de la màquina de fang, del tot val i de la desconfiança que genera entre la ciutadania la desinformació és el mateix periodisme.