Duel de misticismes

Si Pedro Sánchez volia que el seu gest donés pas a un canvi d’aires en l’opinió pública espanyola, sens dubte haurà fracassat. Però si el seu objectiu era encendre encara més la bandada feixista, pot haver trobat, com ja ho va fer amb els indults o l’amnistia, un altre fabulós bidó de gasolina. Sánchez sap que ningú el guanyarà en un escenari en el qual el focus està en la ultradreta i en els seus atroços mètodes de pressió política: amb l’atac coordinat mediaticojudicial contra la seva dona va veure un regal del destí, no sense abans convertir-lo en un dels seus típics i desconcertants jocs de malabars. Amb Pedro Sánchez sempre és difícil distingir on acaba la genialitat i on comença la frivolitat, però el que és indubtable és que la martirologia escenificada aquests dies li ha servit per recuperar la iniciativa política però també per clavar una descomunal puntada de peu al tauler de les eleccions catalanes, que de sobte ha convertit, agradi o no, en unes espanyoles. Una campanya que anava de Carles Puigdemont i de la seva possible tornada, va de sobte de Pedro Sánchez i de la seva lluita contra la ultradreta. En aquest fabulós duel de misticismes, el mite del retorn del president a l’exili ha sigut substituït de moment pel mite del president renascut. La narrativa del que havia de tornar ha sigut canviada pel relat del que no se n’ha anat, com si una vegada més Sánchez hagués redoblat l’aposta a Puigdemont. El més fascinant de tot aquest drama és que ha ensenyat a l’independentisme que, per molt que brami, el seu únic aliat possible és l’esquerra espanyola de què tant renega. Esquerra i Junts saben que en la seva lluita contra els poders fàctics i foscos de l’Estat el seu únic soci possible és precisament aquest Pedro Sánchez que els va donar l’amnistia, però que els acaba de robar la cartera davant dels nassos. Per quedar-se, s’ha quedat fins i tot els dies històrics.