Coartades de la Moncloa

La batuta de Pedro Sánchez va acostant el PSOE a una tensió disfuncional, de lideratge que es consumeix per un abús de la fugida cap endavant. Aquest cap de setmana, en la manifestació pro Sánchez a Ferraz tot va anar malament, per incompareixença de la ciutadania en ple, el buit argumental i la constatació que ni tot el PSOE hi donava suport ni té banqueta per a l’eventualitat de la seva substitució. A Pedro Sánchez la capacitat d’improvisar l’ha abandonat. Ara reestrena el guió dels falsos rumors, una vella història, tan vella com la democràcia. Sembla una coartada de curt abast, un relat de mitja pàgina ja sense molts dels recursos de supervivent. Per a Sánchez, sempre és una qüestió de poder, fins i tot a costa del poder judicial.

Dels cronistes de les Corts de Cadis als digitals instantanis, des que existeix llibertat de premsa circulen els rumors falsos, el periodisme groc i els titulars tòxics. Ara es propaguen pel ciberespai a la velocitat de la llum, però fer-los culpables únics de la deshonra de la política també és un vell truc. Una il·lustre sufragista d’altres temps ho va advertir: "No perdre mai la paciència amb la premsa o el públic és una regla principal de la vida política". Pedro Sánchez l’ha perdut –o fa com si, amb ajuda del CIS– presentant-se amb la seva esposa com perseguits a mort per la mentida, la màquina de fang i el fals rumor permanent. I, en el fons, la seva denúncia dels assetjaments del quart poder té un component de rumor fals. Els cinc dies de reflexió –per exemple– també han estat un fals rumor. Mai les tàctiques funestes de Manos Limpias han aconseguit tenir tant de ressò.

Els partits polítics són instrumentals per a la projecció programàtica i l’accés al poder, de la mateixa manera que el periodisme es deu a la bona informació i a la responsabilitat d’opinar. De totes maneres i no poques vegades, coincidint en passadissos innominables, periodistes i polítics tramen rumors al cinquanta per cent. Són els estralls perennes del poder. Fins i tot així, hi ha la possibilitat d’un periodisme que s’autoreguli i, encara que sigui amb imperfeccions, és millor que els governs legislin el menys possible sobre els límits de la llibertat d’expressió. Al Codi Penal li correspon castigar les infàmies, la intromissió i la calúmnia. No és el mateix agredir que investigar.

Notícies relacionades

Nuclears, reobrir el debat

El valor extraordinari de la immigració

Amb o sense cònjuge, segons dictaminin o no els jutges, els dies de reflexió de Pedro Sánchez semblen haver transcorregut debades, sense sublimació emocional. Les jornades meditatives de Sánchez han estat titular de la premsa internacional i motiu de broma a l’hora del cafè encara que les falles de València ja estiguin cremades.

El periodisme no és una professió de prestigi gaire elevat però es fa el que es pot. El savi Lippmann, de tornada dels mites de la democràcia, deia que una premsa lliure no és un privilegi sinó un requisit orgànic en una gran societat. També ho és l’acció política, malgrat els falsos rumors que fan córrer els polítics.