Obituari
Una excel·lent periodista
Victoria Prego: Són temps difícils en què la creixent polarització demana calma i temperància perquè aquesta «excepció democràtica», que afortunadament va cap al mig segle, no es vegi amenaçada.
La periodista Victoria Prego, que va morir ahir als 75 anys.
Hi ha periodistes que destaquen en televisió, d’altres en ràdio, o en premsa, i es podria obrir la classificació als diaris digitals. Encara n’hi ha alguns que potser no brillin tant en les seves col·laboracions, però sí en les seves funcions corporatives al capdavant d’associacions de la premsa, per exemple. Bé, doncs Victoria Prego, que acaba de deixar-nos, va destacar en tots, des de la corresponsalia de TVE a Londres i aquells telenotícies especialment "pedagògics" que presentava amb Joaquín Arozamena, al diari digital El Independiente; des de la ràdio i diari El Mundo a la presidència de la sempre difícil Associació de la Premsa de Madrid, escullera de les marors professionals que de vegades es forgen en les tensions de la política nacional.
No he trobat durant dècades de feina a ningú que parlés malament de la Victoria, ni a ningú que es queixés que no l’havia atès en els seus requeriments, inclosa l’atenció a estudiants de periodisme. Sempre disposada a la col·laboració i a introduir calma en les situacions més crítiques, es va llaurar un prestigi de credibilitat, que és el veritable capital d’un periodista.
La seva obra televisiva en la sèrie sobre la Transició de la dictadura a la democràcia s’hauria de projectar a les escoles per suplir les classes desmemoriades d’una història recent que les joves generacions no saben valorar, perquè ningú els hi ha explicat. Amb el risc que això comporta, perquè poden creure que el normal és viure en democràcia, quan en els dos últims segles de la història d’Espanya aquest període de pau i convivència és una excepció.
Personatge de referència
Al complir-se els 40 anys de democràcia (2017), el Canal Història em va encarregar una sèrie que inclogués els protagonistes que la Victoria no havia pogut incorporar el 1995, senzillament perquè no eren encara líders reconeguts com Aznar, Zapatero, Rajoy, Rubalcaba, Pedro Sánchez, Borrell o Junqueras; i altres com els de la denominada "nova política", avui arruïnada, com Albert Rivera o Pablo Iglesias. Per descomptat que vaig incloure Victoria Prego com a personatge de referència per entrevistar.
Dues declaracions seves van quedar especialment en la meva memòria: la primera, que a la mort de Franco, Madrid es va omplir de corresponsals estrangers que arribaven disposats a retransmetre algun tipus de nova Guerra Civil perquè no creien que els espanyols fóssim capaços de desenvolupar una transició pacífica; la segona, més emocional, a l’expressar el seu sentiment el dia 15 de juny de 1977. "Quan em vaig acostar a l’urna a votar, em tremolaven les cames". Amb aquesta frase vaig tancar el primer capítol, que anava de la mort de Franco a la primera elecció democràtica en 40 anys. Així parlava i escrivia la Victoria, combinant informació de primera mà i anàlisi rigorosa amb notes sensibles que retrataven una situació amb què pogués identificar-se qualsevol ciutadà.
Notícies relacionades"El periodisme de l’escola Prego –acaba d’escriure María Rey, la seva successora en la presidència de l’Associació de la Premsa de Madrid– és l’essència de l’ofici: observar, escoltar, preguntar, reflexionar, comprovar i explicar. No n’hi ha més. […] Ella, com altres de la seva escola, es van mantenir ferms a una manera d’estar i participar en la societat".
El periodisme a Espanya necessita una "generació Victoria Prego". Són temps difícils en què la creixent polarització demana calma i temperància perquè aquesta "excepció democràtica", que afortunadament va cap al mig segle, no es vegi amenaçada.
