¿Per què Espanya creix més?

I la dada d’aquest dimarts, l’augment del PIB del primer trimestre d’un 0,7% davant el 0,3% de la zona euro, confirma la tendència. Així, el Banc d’Espanya preveu que el PIB creixi aquest any un 1,9% (el Govern un 2%), davant el 0,6% de la zona euro.

¿Per què aquest diferencial de creixement, malgrat els innegables problemes espanyols i l’alta i prolongada crispació política? És una qüestió complexa i més per a un article de 4.200 caràcters, però se m’acudeixen algunes pistes. Una és el gran pes de l’economia alemanya en la zona euro (a prop del 30%). Si Alemanya pateix una gran crisi per la seva dependència del gas natural rus i pel descens de les exportacions a la Xina, és normal que Espanya –menys afectada directament per la guerra d’Ucraïna– creixi més que l’economia alemanya i la mitjana europea. Almenys, en un primer moment.

La segona és que la nostra crisi política no és més gran que la de França, el segon país de l’euro. Macron va ser la resposta liberal i temperada a l’esgotament del dretanisme de Sarkozy i del socialisme d’Hollande. No només va ser elegit president contra pronòstic, sinó que va ser reelegit cinc anys després, cosa que Sarkozy no va aconseguir i Hollande ni es va atrevir a intentar. Però, malgrat tot, França està pitjor. El dèficit públic espanyol el 2023 va ser del 3,6% del PIB, quan el Govern preveia un 3,9%, mentre que a França va derrapar al 5,5% davant el 4,9% previst, causant una gran alarma en el mateix partit governant. I la crisi és forta perquè les reformes de Macron, en la bona direcció, han provocat grans protestes socials. I alguns desordres públics, atribuïts en part a la immigració, han portat que el Govern valori mesures tan radicals com fins i tot el toc de queda per als menors.

Anem al futur. La crispació espanyola és terrible, però al final l’opció està entre Sánchez i Feijóo. En principi, els dos dins dels paràmetres europeus. Per contra, a França les enquestes (l’última la de Le Monde) diuen que en les eleccions europees guanyarà el partit de Marine Le Pen, molt crític amb la Unió Europea, amb un 32% dels vots, davant el 17% del macronisme (que baixa) i un 14% de l’enfonsat partit socialista (que puja). El nacionalisme antieuropeu i antiimmigració tindrà així més vots que les dues opcions europeistes juntes. Una catàstrofe. I el pitjor és que en les pròximes presidencials –que a França ho decideixen gairebé tot– Marine Le Pen, que es presentarà per tercera vegada, té moltes possibilitats de ser elegida i trastocar tota la política francesa. Marine Le Pen genera més incertesa que Sánchez o Feijóo.

Alemanya, tocada per la guerra d’Ucraïna, i França, per la seva crisi política, creixen menys que Espanya (0,3% i 0,2% contra 0,7% en el primer trimestre).

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

L’última idea és que la política redistributiva i keynesiana espanyola, parcialment pactada amb la CEOE en la reforma laboral, més el fort augment de la immigració i del turisme, han apujat el poder de compra i el consum total i –siguin els que siguin els problemes de futur–, de moment, han aguantat l’economia i no han enfonsat, més que a França i en 10 països europeus més, els equilibris fiscals.

Espanya aguanta. Però com adverteixen tant l’FMI com el governador, la falta de tot consens polític comportarà greus conseqüències econòmiques. Estem a temps, però de moment Sánchez tot ho veu rosa i Feijóo negre intens. No, no podem continuar així, perquè la conjuntura actual no és sostenible.