Editorial

Debat calmat sobre la llibertat de premsa

La discussió comença viciada si s’impulsa sobre el poder i posant en dubte a priori el paper dels periodistes

2
Es llegeix en minuts
Debat calmat sobre la llibertat de premsa

El Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, que se celebra avui, ens agafa enmig d’un agre debat sobre els reptes que planteja l’existència d’una informació lliure i veraç. Llàstima que aquest debat hagi començat malament, viciat pel fet insòlit que el seu impulsor sigui el poder –a qui la premsa té precisament el dret i el deure de criticar– i per la distorsió que va suposar, almenys inicialment, la seva connexió amb una possible dimissió del president del Govern, Pedro Sánchez. Sortim de la lògica polititzada en curs i intentem abordar quins són els desafiaments que planen sobre la llibertat de premsa.

Tot i que avui resulti insuficient, per l’impacte que tenen els canvis tecnològics en la producció de fluxos informatius (i de campanyes de desinformació), convé recordar que la Constitució espanyola reconeix i protegeix "el dret a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció". Conscients del poder de la premsa –que va arribar a anomenar-se "el Parlament de paper" en els primers anys de la Transició–, els pares de la Constitució li van fixar límits. Van deixar escrit que "aquestes llibertats tenen el seu límit en el respecte als drets reconeguts en aquest Títol [el primer de la Carta Magna], en els preceptes de les lleis que el desenvolupin i, especialment, en el dret a l’honor, a la intimitat, a la pròpia imatge i a la protecció de la joventut i de la infància".

És legítim preguntar-se per què el binomi llibertat i mitjans de comunicació suscita avui més controvèrsia i recels que fa uns anys. ¿No deu ser que estem parlant d’una altra cosa, confonent el que són els mitjans de comunicació convencionals –els que proporcionen informació transparent sobre la seva condició societària i la seva línia editorial i mantenen uns criteris professionals– amb el món i submon que han emergit, a l’empara de la multiplicació infinita dels emissors d’informació (o desinformació)? Sense aquesta distinció, el debat sobre la llibertat de premsa està viciat per endavant. Podria fins i tot conduir a retrocessos en la llibertat d’expressió, en termes de censura o autocensura, que contribuirien a agreujar la situació que pretenem abordar. En conseqüència, convé obrir un debat assossegat, i allunyat de la polarització política, per actualitzar la defensa de la llibertat de premsa. Un debat que abordi la producció de fake news com una amenaça per a tot l’espectre informatiu.

La desinformació no es pot combatre posant en dubte a priori el paper dels mitjans de comunicació i la feina dels periodistes. Som nosaltres els més interessats a combatre-la. Només implicant en aquest objectiu professionals de la informació, propietaris dels mitjans de comunicació, experts del món acadèmic, representants de la societat civil que consumeixen informació i, per descomptat, les administracions, podrem defensar la llibertat de premsa dels vells i nous desafiaments que continuen amenaçant-la. Fent de la Constitució el punt de partida d’aquest procés i identificant les fonts de desinformació que han contaminat el sistema mundial de producció de notícies.