Israel, 51è Estat de la Unió

Hi ha moltes teories respecte al perquè de la importància d’Israel al país i del suport incondicional de Washington a Tel Aviv. Una de les més esteses, que reprodueix clixés, aquests sí antisemites, que beuen dels Protocols dels Savis de Sió, parla de la influència del mal anomenat lobby jueu en la política nord-americana i en institucions com els mitjans de comunicació. Norman Finkelstein, al seu clàssic llibre La indústria de l’holocaust, va posar l’èmfasi en la relació (cultural i social, no només política) entre l’existència d’Israel i l’Holocaust. Noam Chomsky sol defensar que Israel és el braç armat geopolític dels EUA al Pròxim Orient, i altres tesis afirmen que la psique profunda de la societat nord-americana, des dels seus mites fundacionals fins a la imatge que té de si mateixa, és similar a la israeliana: els colons que van fugir d’Europa per forjar-se un futur, que van sobreviure a la vida de frontera, que es van enfrontar a sang i foc a poblacions locals i que van construir un gran país contra tot i contra tothom. Un altre factor a tenir en compte és que molts israelians tenen la doble nacionalitat i que molts nord-americans tenen vincles personals i familiars amb el país.

Notícies relacionades

Culturalment cristians

Curiós fenomen

Sigui com sigui, el suport a Israel no és un assumpte de política exterior als Estats Units, sinó de política interna tan profundament arrelat que per a un polític declarar-se propalestí o antisionista al país gairebé era un tabú circumscrit a alguns cercles acadèmics i el que allà es considera l’extrema esquerra. D’aquí l’impacte que suposa al país la imatge dels campus universitaris atapeïts d’estudiants i professors manifestant-se i acampant no només contra la guerra de Gaza, sinó contra el suport de l’administració de Joe Biden a Benjamin Netanyahu. Que entre els demòcrates als EUA s’escampi la preocupació que Gaza i el suport incondicional a Israel (el dels fets, no el de les paraules) pugui passar factura electoral a Biden en les presidencials és novetat. Fins ara, el que passava factura electoral és no ser sionista sense fissures ni complexos.

En el context de la polarització que viu els Estats Units des de fa anys, el suport a Israel, que solia ser transversal i inqüestionable, s’ha convertit en un motiu més de guerra política, com la raça o la igualtat. Donar suport a Israel és vist com formar part de l’establishment, des de la policia de Nova York fins als rectors de les universitats, passant pel Capitoli. Hi ha bretxa generacional al respecte, però sobretot una divergència radical en la visió del món. A l’enarborar la bandera palestina i patir les càrregues policials, els estudiants no parlen només de Gaza, sinó de quin tipus de món i dels EUA volen. Segurament són minoria i cal veure si Gaza realment tindrà un pes electoral en les presidencials, però entre el dany que Netanyahu i els seus socis infligeixen a Israel i al projecte sionista des del 7-O no és en absolut menyspreable la pèrdua de la transversalitat social als EUA del suport a l’Estat hebreu. Manifestacions com la d’aquests dies eren impensables. Avui, són un crit de rebel·lia. El vell recurs d’acusar-les d’antisemitisme serà difícil que les apaivagui. Són pèssimes notícies per a Israel.