Mort d’un lector

Es deia Miguel Hernández i va treballar a la llibreria Antonio Machado de Madrid, així que comprendran que estava condemnat a ser lector, un lector tan constant com entusiasta, una cosa que no abunda gaire ni tan sols en el gremi dels llibreters. Vaig començar a saber d’ell cap al 1985, quan em van començar a arribar notícies d’un empleat de la llibreria Antonio Machado que recomanava a tots els que hi entraven buscant un llibre una novel·la meva, la primera que vaig publicar, i el vaig haver de conèixer per llavors quan em va abordar al carrer (jo vivia molt a prop) per felicitar-me per ella. Des d’aquell dia vaig tenir-hi una amistat intermitent basada més en la simpatia que en la freqüència, ja que després de deixar de treballar a la llibreria ja no ens vèiem tan sovint. Pel carrer alguna vegada i a la Fira del Llibre, a la qual no faltava, cada primavera.

Miguel Hernández s’ha mort aquesta setmana però ningú se’n va fer ressò perquè només era un lector. Si hagués sigut un escriptor famós haurien sortit pàgines sobre ell com han sortit aquests dies sobre Paul Auster, un altre dels que va admirar i va llegir, però ell només era un lector. Des que va deixar la llibreria per una malaltia ni tan sols era ja un recomanador de llibres, una cosa que l’apassionava fer i que en el meu cas he d’agrair-l’hi. "Jo et vaig vendre una edició de Luna de lobos" solia dir-me amb presumpció tot i que no era precisament una persona presumptuosa. M’ho deia amb l’orgull del que li agrada compartir el que a ell li agrada i amb la satisfacció de saber que els clients de la llibreria es fiaven tant d’ell que una recomanació seva no es podia deixar passar.

Des que es va jubilar, el Miguel ja no podia continuar recomanant llibres (excepte als seus amics, que érem molts, i a la Marta, la seva substituta a la llibreria i a la qual va continuar tutelant fins a l’últim dia, per la qual cosa el plora ara com un familiar més), però va continuar llegint com va fer sempre. Amb la passió de qui havia comprès que la lectura era una conversa sense fi amb altres persones que comença quan ets nen i s’acaba quan te’n vas del món. Paul Auster, l’escriptor nord-americà que va morir l’endemà que ell i els llibres del qual el Miguel tant va recomanar als seus clients de la llibreria i als seus amics després de llegir-los primer, va dir en el discurs d’entrega del premi Príncep d’Astúries de les lletres, que va rebre fa uns quants anys, que com a escriptor havia passat la vida conversant amb persones que mai coneixeria i que això li provocava un neguit estrany. És el que ens passa a tots els escriptors, nàufrags a les nostres illes de soledat que escrivim missatges que fiquem en llibres que mai sabem a qui arribaran però que continuem fent-ho perquè ho necessitem.

Notícies relacionades

Nuclears, reobrir el debat

El valor extraordinari de la immigració

La sort de ser llegit

Ho va expressar molt bé Mircea Cartarescu quan li van preguntar què faria si sabés que el seu últim lector s’havia mort: "Continuaria escrivint", va respondre. Avui s’ha mort un d’aquests lectors i, per això, mentre els diaris de tot el món s’omplen d’articles dedicats a Paul Auster, un escriptor que va tenir la sort de ser llegit i reconegut en vida per les seves novel·les, jo vull dedicar el meu a un lector, a un d’aquests homes i dones sense els quals els escriptors no existiríem i la literatura i els llibres tampoc. Un lector feliç de ser-ho i de compartir els seus millors tresors amb els altres.