Conat de dimissió
Me’n vaig però em quedo
Si la màquina escupidora de fang i insídies incumbeix a totes les democràcies contemporànies, s’entenen poc el sobresalt i els cinc dies límbics de Sánchez
Un dels veïns de l’immoble on visc fa un cop de porta tremebund cada vegada que surt de casa. Catapum. Pumba. ¡Eslam! als còmics. Un batzac atroç que sacseja l’edifici, ple d’esquerdes en la seva vellesa, deixant en l’aire una reverberació eixuta que torba l’ànim. L’ímpetu li assegura que la porta queda ben tancada, però la topada és de tal magnitud que proclama un comiat irrevocable en el buit de l’escala, com si pretengués també menysprear qualsevol que es mantingui dins del pis. Fins després, Maricarmen. Aquí us quedeu. Surto a buscar el tabac definitiu. La cop que un donaria després d’un emprenyament colossal amb la parella o bé encegada per una escomesa de fúria, d’aquests que impel·leixen a sortir en tromba de casa per desfer un greu greuge. El veí, per cert, sempre torna.
Dilluns esperava un altre cop de porta. Potser un cop de puny a la taula. La tensió mandibular de Pedro Sánchez al Congrés, la carta a la ciutadania, el laconisme del seu cercle més pròxim durant la reclusió reflexiva i el desconcert fins i tot dels analistes més fins convidaven a pensar que una cosa molt grossa estava coent-se a la Moncloa. El gir de guió, ben tensionat de suspens, va desembocar, no obstant, en un anticlímax d’escàs valor narratiu. Me’n vaig però em quedo. Amb més força si pot ser, va dir, per regenerar la política. He hagut de menjar-me amb patates cuites les conjectures del cap de setmana, la penúltima columna i la cara de no entenc res, que no se m’esborra. I fins i tot creient que l’impuls primigeni del president podia haver sigut sincer –el neguit per "la gravetat dels atacs que estem rebent la meva dona i jo"–, els malabarismes posteriors ja no seran tan innocents.
Notícies relacionades"L’home només és una canya, la més feble de totes, però una canya pensant", segons el cèlebre dictum de Blaise Pascal. Reflexionar és un exercici convenient, tot i que de vegades no condueixi a cap sortida. Per al filòsof francès, som en essència éssers complexos i incoherents, i Sánchez tampoc es deslliura d’incórrer en contradiccions de calaix. Dimarts, per exemple, durant l’entrevista amb Àngels Barceló a l’Ara com ara de la SER, va venir a dir que no pot demanar-se a ningú que resolgui en cinc dies un problema de les democràcies contemporànies. Llavors, si la màquina escupidora de fang, si els fabricants de verí i falsedats de difusió massiva, si el perill de l’autoritarisme postdemocràtic presideix el gran debat contemporani, no s’entén a què venien el sobresalt i l’aturada límbica. ¿O només importa la insídia quan t’afecta? El desenllaç ha deixat més incògnites que respostes. Sembla molt difícil "regenerar" la vida política i el poder judicial sense el consens de l’oposició, que està pel que val.
En realitat, preferiria estar parlant del comiat de Paul Auster, el poeta de l’atzar i el canvi, un escriptor que des de la primera línia estava buscant un lloc on morir. En el pitjor dels casos, aquest era el propòsit: incloure tot l’espai. Ja no ho sé.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
