‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Sempre recordo quan Rosa Maria Calaf diu que la població actual creu estar informada però que, en veritat, només està entretinguda. Hi ha una pugna política en els mitjans per ocupar espais, agenda, minuts de declaracions... El resultat és que com més incendiari sigui el que es digui, millor. Com més agressiu, millor. Com més cridaner, millor. Tot i que per a això s’utilitzi la mentida, mitges veritats o s’obrin debats ja tancats i consensuats. D’aquesta manera, es callen temes rellevants o es guanya temps per no avançar en el que no interessa.

Així arribem davant el que jo anomeno la política fan, quan la política deixa de ser un espai de construcció d’idees basades en drets i assumptes que permetin que la societat avanci davant la desigualtat, i que millori la convivència, per ser una confrontació permanent. I compte. Aquesta disposició, tan utilitzada pel populisme i la ultradreta, construeix al seu torn una ideologia. Una manera de comunicar i de relacionar-se amb l’altre com a enemic, el rebuig frontal, l’absència de consens i no respectar les regles de joc de la democràcia.

A la política fan el polític es converteix en un altre producte de màrqueting, on s’idolatra com un fan de quinze anys el seu cantant o jugador favorit. Per això, en els programes de tertúlies es va deixar de debatre per veure qui crida més fort i qui diu la burrada més grossa. És el discurs del clatellot mentre l’audiència menja crispetes entretinguda, però no informada. Només pendent de si es defensa el seu ídol o no, sense reflexió ni anàlisi. Així, ni tan sols es permet l’autocrítica, perquè l’ídol és perfecte i inqüestionable. I compte si critiques, perquè és probable que acabis desplaçada, rebutjada o vetada (més si ets periodista) de forma subtil.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Aquests dies s’ha parlat dels "bons" i els "dolents" i m’han preguntat molt qui diu què és veritat o mentida. Cadascú ho hauria de saber a aquestes alçades de la vida, segons els seus principis. La primera perquè si tenim com a barem els drets humans i fonamentals de la Constitució tindríem clar amb quines mesures s’ataca i amb quines es protegeix. I tant un com l’altre són textos amb un fons molt més radical que el que després s’aplica.

La segona, que alguna cosa sigui veritat o mentida se sap ràpid amb investigació i comprovació. Si plou o no, només cal sortir a la finestra per comprovar-ho. Amb més temps, es diu codi deontològic i ètica en la informació. I això no és censura. Se’n diu bones pràctiques informatives. El problema és que alguns comencen primer escrivint el titular i, si quan investiguen, tot allò pensat se’ls desmunta, no volen afluixar veles. Perquè aquest periodista segueix en el mode de la política fan. I el fons és que no volen que res, ni tan sols la veritat, espatlli el seu titular.