Sector bancari
El Sabadell no es vendrà a qualsevol preu
El consell d’administració presidit per Josep Oliu reflexiona una resposta davant l’opa. El factor emocional pesarà més del que s’augura
Hi va haver un temps en què els principals carrers de les poblacions catalanes de certa mida eren un eixam ben alineat de sucursals de caixes i bancs. Fins a 20 marques diferents que podien enumerar-se gairebé de memòria. Des de les caixes més petites en procés d’expansió fins als grans bancs d’arrels càntabres i basques. Competien a oferir els millors dipòsits, els fons aparentment més rendibles i, sobre tots els manaments de les finances, a donar la hipoteca amb la més apetitosa de les condicions. Si podia ser, afegint un crèdit formidable per comprar-se un bonic cotxe. Aquells temps de roses i violins van acabar com el rosari de l’aurora. El sector financer espanyol, aquell que passava per ser un dels més sòlids del món, es va esbocinar. Caixes i bancs enfonsats i rescatats on van acabar guanyant els més forts. Darwinisme en estat pur.
Cadascú va assumir la seva part del pastís. Santander es va haver d’empassar el Popular, que abans s’havia menjat el Pastor, mentre mirava més com créixer fora que dins de les nostres fronteres. BBVA, la seva nèmesi, seguia fora, però a dins acabava engolint sis de les antigues caixes catalanes. L’entitat basca tenia cert carinyo per Catalunya. El vell Banc Biscaia havia salvat de la fallida la Banca Catalana de Jordi Pujol i companyia pels volts del 1984. Un altre actor amb seu a Barcelona exercia de camaleó passant de ser caixa d’estalvis a banc per satisfer els desitjos de l’autoritat monetària. La Caixa de Pensions es transmutava en CaixaBank, que va acabar menjant-se de postres Bankia (CajaMadrid + Bancaja).
De tot aquest procés, alguna entitat, com el Sabadell, va sobreviure a base de créixer en altres zones d’Espanya, comprar un banc al Regne Unit (TSB) que va aconseguir redreçar no sense malsons i canviar el seu primer executiu, Jaume Guardiola, per un altre, César González-Bueno, que va treure el xerrac mecànic per tallar tot allò que el primer no va voler o no va poder. Les forces vives del Sabadell –encara hi ha influents accionistes minoritaris– van evitar el novembre del 2020 que el banc caigués en mans del primer intent del BBVA per comprar-lo a preu de saldo una vegada havia fracassat abans l’intent d’unir-se a La Caixa. Josep Oliu, un dels presidents de l’Ibex 35 més longeu en el càrrec, va decidir esperar.
Notícies relacionadesFins aquesta setmana. El BBVA torna a intentar la càrrega. Vol pagar amb accions –una fórmula que exigeix un acte de fe en l’estratègia del banc biscaí– amb una prima raonable i promet el de sempre: un càrrec de vicepresident, tres consellers, mantenir una de les seus operativa a Sant Cugat (Barcelona) i la marca. Almenys, durant un temps. Quan no arribes a ser ni el 20% de la nova entitat, ja se sap que poc que duren aquestes promeses.
El consell d’administració del Sabadell reflexiona una resposta, acceptar o no una opa on el factor emocional pesarà més del que s’augura.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
