No pactaràs

El no pactaràs és com si fos un nou sagrat manament. Una campanya electoral més els grans partits atien el fantasma dels pactes postelectorals. Els uns i els altres delimiten les seves línies vermelles, es tracten d’empestats, no pactaré, no pactarem, no pactaràs.

No governaràs, doncs.

Ho sostenen encara quan cap enquesta no dona a cap dels principals partits la possibilitat de governar en solitari. Així que només hi ha unes poques opcions, o pacten amb els marges (i quins marges!) o intenten un gran acord entre ells. O es repeteixen les eleccions al setembre, és clar. Un escenari que alguns ja contemplen sense complexes. I tiro perquè em toca.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El pacte com a debilitat, aquesta és la idea nociva que bombegen els mateixos partits durant la campanya, engrandint la vergonya posterior de les negociacions que comencen la mateixa nit electoral (si no abans, encara que no formalment). Potser per a molts la memòria és curta, però en altres fa efecte aquesta decepció i en les següents eleccions comencen a votar estrany: votar qui creus que no pactarà amb. Aquí és on guanyen terreny els marges.

Tornant a les enquestes, o sorgeixen pactes o hi ha repetició electoral així que com a votant no faré més que votar el partit que més representi les meves idees i interessos amb l’aspiració que tingui prou força per aconseguir fer realitat les seves propostes, encara que hagin de ser matisades d’acord amb la negociació amb un altre partit. Aquesta és la idea de política que hauríem de defensar, aquest hauria de ser el primer pacte entre tots: no desprestigiar el pacte, sinó enlairar-lo com a única manera d’avançar i sumar interessos dels ciutadans. I de no repetir més eleccions.