Eleccions catalanes
Perjudicis del procés
A falta d’intel·ligència, continua en vigor un anatema cada vegada més obsolet: només la secessió defensa els interessos de Catalunya
Ja fa massa anys que partits i líders van i venen per la política catalana deixant successius pòsits insolubles. Això és fins ara el procés. D’una banda, Artur Mas va abraçar el miratge d’una Catalunya independent per no haver d’anar al Parlament autonòmic en helicòpter. De l’altra, Rodríguez Zapatero va prometre a Pasqual Maragall via lliure per a un segon estatut d’autonomia que ningú realment volia. I així, fins a Puigdemont a la Generalitat, l’octubre del 2017, l’article 155 i la llei d’amnistia de Pedro Sánchez per simular una pacificació de Catalunya que en realitat consistia a acontentar ERC i especialment Puigdemont.
Ara, de cara al vot del dia 12, les enquestes detecten amb amplitud una espècie del xoc i bull d’àtoms que és propi d’un accelerador nuclear. Les òrbites i velocitats poden donar algunes sorpreses. La suposició és que Salvador Illa pot ser el més votat, però els pactes postelectorals seran un sudoku poc encoratjador per a l’estabilitat, la confiança i el creixement.
El cost econòmic del procés és flagrant, l’impacte divisiu en la societat també: afecta comportaments col·lectius i la solidesa del sistema institucional propi de Catalunya. Va constatant-se en els uns debats electorals en fals, de vestuari, desatents a qüestions d’urgència com la falta d’inversors, la sequera, els sense papers i la reincidència en el delicte, la contundència de l’informe PISA sobre l’educació a Catalunya, els okupes o que les empreses que se n’anaren no tornen. Les elits de poder segueixen al marge de la realitat, mirant cap un altre cantó.
També ha deixat pòsit que els instigadors del procés hagin estat sempre partidaris d’accelerar i no de la modulació per salvar els mobles que són de tots. S’acabà el catalanisme clàssic que Jordi Pujol interpretava en interès propi i deixava a la disposició del victimisme absolutista, amb el soberanisme com a subterfugi, fins a la fugida de Puigdemont.
És higiènic recordar que al principi no es tractava –deien– d’independentisme, sinó de dotar Catalunya d’estructures d’Estat. En aquell instant es van superar totes les fases prèvies d’il·lusió-error. Gaziel havia dit que, com que els intel·lectuals són els que formulen l’independentisme, sempre s’ha donat un excés de façana i un empatx de retòrica. A Gaziel això no l’hi perdonen: s’han publicat les seves magnífiques Prèdiques literàries dels anys vint, amb bona recepció a Madrid però nul·la a Barcelona.
Una readaptació del catalanisme històric a l’era de la intel·ligència artificial i de l’imperi xinès no sembla practicable. Per manca d’intel·ligència, segueix en vigor un anatema cada vegada més obsolet: només la secessió defensa els interessos de Catalunya. És una forma molt rudimentària de negar que el procés ha anat perdent presència simbòlica i especialment entre els joves. D’enquesta en enquesta i hora per hora, els vots van saltironejant de la manera més insospitada, per motivacions generalment reactives, sense que es pugui descartar l’abstencionisme en zones urbanes. S’evapora la ficció del mainstream i entra a l’escena una altra polarització.
