Viure o no viure en un eix verd

L’entramat urbanístic de Barcelona està pensat des d’un pla general que el regeix que va més enllà d’uns carrers esbossats amb regla i cartabó sobre un pla, molt més enllà, i la justícia apel·la a aquesta ciutat pensada per dir-nos que no pot tombar-se per força un model, encara que a l’alcalde de torn li sembli molt convenient. L’última sentència deixa un raonament lluminós quan la jutge apuntala el seu criteri per revocar les formes que va fer servir l’ajuntament per convertir en zona de vianants aquest trosset del cor de l’Eixample: "Implica un canvi de paradigma respecte a com s’havia concebut fins ara la urbanització de l’espai públic: passar de carrers pensats per als cotxes a carrers pensats per a les persones, invertint per complet les seves prioritats i usos".

Que la justícia sigui lenta ha tingut beneficis, per fi. Veïns, comerciants i denunciants han pogut veure i passejar, patir i disfrutar, la realitat quotidiana d’encreuaments verds com aquest, i la mediació per trobar una sortida al compliment de la resolució està en marxa. Tornar a la pantalla anterior no és possible perquè l’explosió verda ja corre per les venes dels afectats, que són molts, però toca posar-se a corregir i equilibrar aquesta convivència entre cotxes i vianants en la via urbana.

Un canvi de paradigma, deia la jutge. La necessitat de multiplicar les zones verdes a la ciutat no és discutible: la sequera i la crisi climàtica ens porten a un nou paradigma urbà per força, ens agradi o no gastar diners en això. Si deixem de veure-hi bé, ¿no utilitzarem ulleres? Si tenim set, ¿no buscarem aigua? El verd i els seus beneficis urbans van deixar fa temps de ser un caprici preciosista per ser una primera necessitat, amb tots els efectes col·laterals que té, des de la inversió econòmica fins a les molèsties puntuals i fins i tot la proliferació de mosquits. I per a aquest nou escenari fan falta decisions costoses però fermes i aplanar els pròxims passos a seguir: els eixos verds projectats de futur en desenes de punts de la ciutat esperen conèixer en quins termes es desplegaran pròximament.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Perquè el model de superilla només evitarà la gentrificació verda, l’expulsió dels veïns i la pujada de preus salvatge de la zona afectada si es multipliquen els eixos convertits en zona de vianants per la ciutat i es distribueix el seu impacte. I aquesta ampliació requereix un reforç de la mobilitat del transport públic i no caure en la ingenuïtat: el cotxe existeix i hi ha veïns que el necessiten.

El desafiament que suposa la nova xarxa urbana que necessita Barcelona és formidable. Veïns, governants, comerciants i urbanistes han pogut projectar en el laboratori fet realitat d’eixos verds, com el de Rocafort, els seus beneficis i vulnerabilitats, i cal parar un moment per pensar i corregir, però el camí ja està traçat i només podem reprendre’l amb més força.