La tribuna
Guanyar versus governar
Tot i que es consolidi la victòria d’Illa, és probable que no pugui governar: ni independentisme ni espanyolisme poden formar majories, i de les opcions mixtes, la més forta, PSC-Junts, topa amb vetos
Segons els sondejos, les sumes no sumen, i les restes multipliquen, de manera que hauria de canviar molt l’aritmètica per imaginar, en aquest moment, un Govern estable
Traspassat l’equador de la campanya, i amb les dades de les enquestes, sempre especulatives però que marquen tendència, hi ha quatre fets que semblen consolidats: un, que el duel electoral és entre Salvador Illa i Carles Puigdemont, o, més ben dit, entre Pedro Sánchez i el president a l’exili, atès el control sanchista de la campanya catalana; dos, que Illa és el més ben posicionat per guanyar les eleccions; tres, que Puigdemont pot estar més ben posicionat que Illa per poder governar, i quart, que el col·lapse de les aliances pot derivar en una segona volta electoral.
És a dir, fins i tot en el supòsit que es consolidi la victòria d’Illa si Puigdemont no fa un sorpasso els darrers dies, atesa la clara tendència a l’alça de Junts, fins i tot guanyant, doncs, és probable que Illa no pugui governar. O, en tot cas, estarem davant d’un panorama tan enrevessat que obligarà a una filigrana política que deixarà petita la que va idear Sánchez per poder governar. Les sumes no sumen, i les restes multipliquen, de manera que hauria de canviar molt l’aritmètica per imaginar, en aquest moment, un Govern que no fos inestable.
Aquestes serien les opcions i les seves dificultats. D’entrada, no sumaria el Govern independentista, perquè la pujada de Junts contrastaria amb la forta tendència a la baixa dels altres dos possibles aliats: la CUP, sotmesa a una caiguda lliure, i ERC, que no sols no frena sinó que accentua la seva tendència a la baixa, més forta a mesura que s’apropa el 12 de maig. El resultat donaria una majoria tan precària que no sembla factible. En aquest sentit, seria recomanable que ERC fes autocrítica de les decisions errònies que ha comès, tant pel que fa a la seva estratègia de reforçar les aliances amb les esquerres espanyoles sense contrapartida intel·ligent‒, com per l’error d’una convocatòria electoral a poques setmanes de les europees per pur càlcul partidista. Encara que, amb tot sumat, el que més mal ha fet a Esquerra ha estat la pèssima imatge que té el seu govern. Sigui com sigui, les sumes venen restades i, d’entrada, Puigdemont tindria dificultats per formar govern.
La majoria espanyolista tampoc no sembla fàcilment imaginable perquè l’efecte Collboni implicaria un PP ajudant els socialistes en plena batalla campal Sánchez-Feijóo, amb uns Comuns tornant-se a menjar amb escudella l’ajuda del PP. A més, aquesta opció tindria un efecte directe en el suport dels partits independentistes al Govern espanyol, que difícilment podria mantenir-se. Des d’aquesta perspectiva, Illa tampoc no podria formar govern. A partir d’aquí, les opcions mixtes obririen un espectre tan imaginatiu com igualment improbable, incloent l’opció més forta, un pacte PSC-Junts, vetat a les dues bandes de l’equació: ni Puigdemont el vol, ni Illa l’accepta, ni cap dels dos se’l poden permetre, de manera que tampoc no surt un govern per aquesta banda.
Si aquest és, doncs, el quadre final, la conclusió és evident: les catalanes obligarien a una segona volta en què, probablement, quedaria molt més clarificat el panorama: d’una banda, Puigdemont ja hauria tornat de l’exili i podria defensar la seva opció a Catalunya en posició d’igualtat; i, de l’altra, una segona banda extremaria la polarització entre Illa i Puigdemont, i reduiria l’espai electoral dels altres. És una opció encara no probable però alhora possible, i, per tant, cal tenir-la a l’horitzó.
Passat l’equador, doncs, no està clar ni qui guanyarà ni qui governarà, amb un aclariment en el primer punt: les enquestes donen guanyador Illa, però alguns trackings interns parlen d’empat tècnic, i el nombre de votants a la frontera està molt obert. En l’independentisme, les dues fronteres: els que dubten entre Junts i ERC, o entre aquests i Orriols. Si el vot independentista es mobilitza i Puigdemont aconsegueix l’efecte "vot útil", pot guanyar clarament. I a l’altra banda, les fronteres també són poroses: votants espanyolistes que prioritzen el vot útil a Illa; i els mateixos, que prioritzen l’odi que tenen a Sánchez. Així doncs, i a títol d’homenatge pòstum a Paul Auster, una de les seves famoses frases que rubriquen el moment electoral: "Tot pot canviar en qualsevol moment, de sobte i per sempre". Això sembla.
