Editorial

Les veus de les víctimes

Els agressors van ser uns quants homes, però la connivència i l’encobriment va ser institucional

2
Es llegeix en minuts
Les veus de les víctimes

GUILLEM SÁNCHEZ

Fa vuit anys, EL PERIÓDICO va posar el focus en la investigació dels abusos sexuals encoberts en escoles religioses. El cas Maristes va fer aflorar 51 denúncies policials contra 18 docents en diferents centres escolars del mateix orde. Seria l’inici d’un procés que ha anat revelant l’existència d’altres casos silenciats massa temps. Aquests anys, s’ha gestat un exercici de memòria col·lectiva que ha animat les víctimes a prendre la paraula, assenyalar i denunciar. Aquest diari els ha ofert un espai segur i els ha acompanyat. El documental La fugida, coproducció de 3Cat i EL PERIÓDICO, és una nova expressió del compromís amb la investigació periodística.

De la mà del periodista Guillem Sánchez, que va investigar els fets per a aquest diari, el documental se centra en el recorregut de dos sacerdots, Francesc Peris i Lluís Tó, tots dos professors de dues escoles jesuïtes de Barcelona, i il·lustra perfectament la xarxa de complicitat i suport que, durant dècades, l’orde va teixir al seu voltant. Una protecció que els va permetre moure’s amb total impunitat, fins i tot després d’una condemna judicial. Costa entendre la perversió d’un encobriment que no només abandonava i humiliava les víctimes, sinó que també proporcionava noves preses.

Hi ha detalls en el relat que es fan especialment dolorosos. Com el fet que s’animés la víctima a abandonar l’escola. O aquella festa de comiat al condemnat. O aquella estratègia judicial basada en la calúmnia a la víctima menor a través de psiquiatres, advocats i mestres confabulats. Res d’això va servir. La veritat, finalment, va prevaler. Però el mal causat és immens.

Tó (el 1992) i Peris (1982-1983) van ser enviats a Bolívia quan tots dos estaven assenyalats com a agressors sexuals. La fugida és la història d’aquest trasllat i del que va passar al país que els va acollir. Com relata de manera eloqüent Sánchez, l’orde religiós tractava els delinqüents com a "residus tòxics que encara estaven contaminant, que encara irradiaven". Quan la seva situació a Catalunya es va fer insuportable, els en va allunyar. La distància portaria el silenci que l’orde buscava. I, inevitablement, noves víctimes. El documental mostra com els abusadors van ser uns quants homes, però la connivència dels ordes i jerarquia religiosos va multiplicar els seus excessos, va enquistar la pederàstia als centres escolars, va violentar desenes i desenes d’infants i va marcar les seves vides amb un sentiment d’humiliació i por. La responsabilitat de tant dolor recau en els delinqüents, però també en els que no van aturar els abusos quan tenien la capacitat de fer-ho.

Els abusos sexuals a les escoles catòliques i altres entorns educatius han representat una xacra de grans proporcions. Les investigacions periodístiques han permès posar llum sobre una foscor que va planar sobre tantes víctimes que es van sentir soles i incompreses. L’Església també ha fet passos endavant en el reconeixement dels fets, no sempre amb la contundència i la transparència necessàries. Pau Vidal, actual màxim responsable dels jesuïtes a Catalunya, reconeix l’encobriment i demana perdó. Però el camí de la reparació és llarg i encara queda molt per recórrer. Les veus de les víctimes han de continuar escoltant-se, EL PERIÓDICO continua compromès en el seu ressò.