Barbate, tres mesos després

El succés va tenir un impacte immediat, que va anar més enllà del dol per la mort de dos agents indefensos. L’atropellament de la seva embarcació va revelar la precarietat dels mitjans (embarcacions insuficients, o encallades per avaries o falta de manteniment) amb què les forces de seguretat s’han d’enfrontar a clans mafiosos en inferioritat de condicions. També el suport social de què gaudeixen aquests per part de la població d’una àrea amb poques alternatives econòmiques (i el rebuig per part d’una majoria). I es va obrir un debat que va arribar al punt de plantejar la utilització d’elements de les Forces Armades en la lluita contra el narcotràfic.

Davant aquesta situació, poder mostrar la ràpida detenció dels presumptes culpables va permetre als responsables de l’ordre públic a la zona donar un missatge positiu entre tantes crítiques. No obstant, ens podem preguntar fins a quin punt es va arribar a apuntar culpables i fins i tot hipotètics motius per a l’acció (assenyalant per exemple que el presumpte autor del crim hauria venjat així la mort d’un amic en un incident recent amb el cos armat) de manera precipitada. I si l’error d’identificació, que al cap i a la fi ha sigut esmenat després de la investigació per part de la mateixa Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil, s’ha trigat massa a reconèixer, quan des d’un primer moment les defenses dels acusats havien esgrimit les evidències que finalment han fet arribar, tres mesos després, a la conclusió que van ser d’altres els culpables. Bàsicament un vídeo gravat des de l’embarcació dels acusats en què se’n veu una altra, de característiques lleugerament diferents, atropellant la dels agents. A això se suma que, com van publicar els mitjans del grup Prensa Ibérica el passat 24 d’abril, des del primer dia existien indicis, a partir d’informació rebuda de confidents i informadors, que assenyalaven com a culpable una tripulació de nacionalitat marroquí present aquell dia en aquestes aigües i que va desaparèixer del radar de les forces de seguretat.

Els fets han de servir, una vegada més, com a reflexió. Tant de la vigència del principi general de la presumpció d’innocència com, més concretament, de la intencionalitat d’informacions des de fonts policials que ofereixen explicacions clares a circumstàncies encara fosques i de l’autocrítica que hem de fer els mitjans sobre la manera amb què transmetem aquestes versions.