Escriptors
Quan torni a créixer l’herba al sender
El títol d’aquest article és la resposta que l’escriptor japonès Kenzaburo Oé li va donar a un periodista que li va preguntar quan tornaria a escriure després que l’autor de Cuadernos de Hiroshima fes un any que no ho feia, obligat a atendre els múltiples compromisos que comporta el premi Nobel de literatura que li havien concedit. Pensava aquests dies en això veient el meu amic i paisà Luis Mateo Díez atendre els del premi Cervantes, ell, que sempre ha sigut un home discret i de baixa exposició social.
Per ser escriptor cal ser maleducat, li vaig llegir a Jean Paul Sartre un cop, però vaig trigar a entendre aquesta declaració i encara avui em costa acceptar-la, ja que el meu caràcter no és precisament aquest. Però alguna cosa hi ha de veritat en aquesta afirmació sartreana, he de reconèixer-ho, ja que la meva experiència em diu que els reclams de la societat van en relació directa a la necessitat que l’escriptor té d’escriure i els seus lectors que continuï fent-ho. Aquí és on s’estableix el dilema: si acceptar per educació (o per gratitud, o per oportunitat, o per la raó que sigui) les invitacions que contínuament li arriben a l’escriptor o ser un maleducat com aconsellava Sartre i no fer-los cas. No és fàcil respondre a aquesta qüestió, ja que no totes les invitacions i requeriments són de la mateixa naturalesa ni tenen la mateixa intenció, al revés: n’hi ha de tots els tipus, i per això la resposta no pot ser general.
Arriben ara les fires del llibre, aquestes celebracions a l’aire lliure primaveral que reuneixen en jardins o a les places llibreters i lectors i que tenen en la firma de llibres dels escriptors un dels seus principals reclams. Així que a l’escriptor li plouen les invitacions, cosa que l’obliga a prendre una decisió respecte a aquestes. Si les accepta totes no farà altra cosa que anar de fira i en fira com un firaire tradicional durant setmanes, i si en refusa unes i d’altres no (o pitjor: les rebutja totes), corre el perill de no ser entès pels organitzadors. Perquè molts es consideren, des del moment en què li fan la invitació, sigui de la naturalesa que sigui, de disposar del temps de l’escriptor, bé perquè aquest hagi acceptat la invitació (cosa que no significa que amb la seva acceptació l’escriptor autoritzi el seu amfitrió a disposar d’ell a la seva conveniència), bé perquè l’hagi considerat simplement.
Notícies relacionadesRespectar
Se suposa que, dins de les seves obligacions, l’escriptor i l’artista tenen la d’atendre tots els requeriments socials i periodístics que se’ls faci i això no és veritat. Cada escriptor i cada persona és lliure absolutament de disposar del seu temps com desitgi, sense per això haver d’estar donant explicacions o disculpant-se contínuament. En qualsevol cas, el que no li és exigible és haver de ser un maleducat per poder disposar del seu temps i de la seva llibertat. A un escriptor o a un artista (com a qualsevol altra persona, es dediqui al que es dediqui) el que cal fer és respectar-lo i deixar que sigui ell el que decideixi el que fa i el que no fora de la seva feina. Premiar-lo per aquesta o manifestar admiració per les seves obres no autoritza el que ho fa a considerar-lo en deute. Ni, per descomptat, a –amb aquesta justificació– considerar-se amb el dret a segar l’herba del sender de casa seva, aquesta que li permet a l’escriptor fer el que més li agrada i el que veritablement vol, que és escriure.
