Promeses electorals i gestió

En el passat, era un clàssic d’aquest diari l’article d’Agustí Sala que identificava quants dies a l’any els ciutadans treballen per pagar el cost del sector públic que tenim. Però està clar que, si el pes de la despesa de les administracions públiques equival al 40% llarg del PIB, tot i el dèficit amb què financem aquestes despeses, el càlcul sobre la renda ciutadana no pot ser gaire diferent. I, si a aquest impacte hi sumen el que imposa la regulació pública que va a càrrec del ciutadà (recordin: la ITV, l’assegurança obligatòria i d’altres), no pot sorprendre que, en termes mitjans, la meitat i no un terç de la renda generada (el PIB) vagi a la tresoreria pública.

Més de la meitat de la vida laboral

De manera que més de la meitat de la vida laboral la destinem a pagar impostos i ingressos assimilables, a tota mena d’administracions, amb pagaments coactius forçats. I no la meitat, segur que alguns molt més de la meitat, sigui perquè són molt rics o perquè hi ha qui paga allò que d’altres no paguen; ja perquè són molt pobres i n’estan exempts, ja perquè evadeixen els pagaments i cometen frau essent molt rics.

De manera que el que a mi em sorprèn és que, des d’aquesta realitat, no siguem tots plegats més exigents amb la manera com el sector públic gasta els recursos que la societat li posa a les mans. No discuteixo, amb això, ni la quantia global ni la definició de les polítiques que, legítimament, presenten els partits i obtenen el recolzament electoral corresponent. Són qüestions, aquestes, que tenen més d’ideologia que d’anàlisi tècnica. El que qüestiono no és el què o el per a què, sinó el com de la despesa pública; la manera amb què es gestionen aquests recursos. Es fa a nivells d’eficiència reconegudament baixos, en què els procediments pesen més que l’adequació dels mitjans als objectius que serveixen. Aquestes pèrdues redueixen les prestacions reals decidides, i també les que no es poden ja incorporar, per raonable que sigui la finalitat d’equitat que es consideri, per falta de recursos.

Rigor en els programes electorals

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Si ens prenem seriosament la despesa pública, ens hem d’interrogar, a més, la lògica de finançar-la amb dèficit i deute, traslladant els problemes de finançament a les generacions futures. O les raons de forçar la via administrativa en la prestació d’aquells serveis que no incorporen principis d’autoritat ni s’exerceixen amb potestat. O el sobrecost que suposen les inversions que s’eternitzen en el temps i que es desvien dels pressupostos inicials per la manca de control de l’execució al quilòmetre zero. O la interferència política enquistada en les decisions de revisió temporals dels projectes. Sabent, així, el cost d’oportunitat que té per als contribuents el fet de pagar per rebre beneficis de les polítiques públiques, quan aquestes no estan focalitzades, no tenen perdó de Deu. Polítiques per a les quals els qui contribueixen acaben, sovint, essent els mateixos que els qui reben els serveis, només amb la intermediació positiva dels qui els medien (!). La bona gestió dels diners públics certament hauria de ser prioritària.

En definitiva, si fóssim totalment conscients del que representa la intervenció pública, en positiu i negatiu, per al benestar de les famílies, exigiríem aquests dies, de les promeses electorals que es fan, més rigor sobre la seva efectivitat, a la vista de com es pensen gestionar, amb el recordatori que ningú ha de poder prometre allò que no pot complir, i que cal dir com es pensen finançar o quines prestacions alternatives caldrà sacrificar.