Desperfectes
El gran vici de llegir
Fa unes dècades, tot periodista cultural volia imitar Pivot; avui triomfen els ‘influencers’ que despatxen els llibres com un anunci de pizzes a domicili
Altre temps els joves descobrien la passió de llegir per un Quixot llegat d’un besoncle canonge, pels consells d’un pare lector o del professor despistat que entre la cridòria de l’aula lloava El espectador d’Ortega. Van arribar les pàgines de llibres en la premsa. Després creguérem que amb la televisió la difusió dels bons llibres tenia un gran còmplice. A TVE amb A fondo de Soler Serrano –és tot al Youtube– vam conèixer els millors escriptors del temps. A França, cada divendres durant dècades, Apostrophes, de Bernard Pivot, va seduir pel to i la fórmula. Encreuava les cames, agitava una novel·la amb les mans, jugava amb les ulleres com un seductor dels llibres. Va morir dilluns, amb 89 anys. Després de veure Apostrophes els seus espectadors anaven a la llibreria. Ell celebrava l’ofici de llegir. Dugué la literatura dels salons del segle XIX als platós de televisió. A Lausana, per un dels seus programes més especials va entrevistar Simenon, l’escriptor instintiu i inesgotable, observador de grans personatges nimis. Pivot aconseguí que Simenon s’enfrontés amb si mateix i escoltés la veu gravada de la seva filla Marie-Jo abans de suïcidar-se, esqueixada per un amor total i extrem pel seu pare, gelosa. Va ser un Apostrophes electritzant i escabrós. Amb la mirada entremaliada de bevedor enamorat del Beaujolais Pivot escoltava les confidències de Simenon com si veiés passar viatjants de comerç assassinats en un hotel tronat de Sancerre, la pluja freda i obliqua, la claredat grisenca, secrets de llinatge fosc. Després de resoldre un crim atroç, Maigret obre la porta de casa i ensuma: hi ha quiche de Lorena, choucroute, el pollastre al vi, ratlla a la mantega negra, la truita de fines herbes, babàs al rom. El gastrònom Robert Courtine va compilar les receptes de la senyora Maigret. No és això un dels millors homenatges a la literatura, ratificar-la com a veritat?
És exactament el mateix que va aconseguir Pivot. Les càmeres d’Apostrophes van donar entrada a les modes intel·lectuals a la sala d’estar dels Dupont, sense abstenir-se de les bregues de gall entre intel·lectuals de moda o la sortida abrupta d’un escriptor dipsòman. A la televisió, cap programa de llibres ha aconseguit tants espectadors. Multiplicava per 10 les vendes dels llibres que comentava.
Ara que es vol fer com si Rússia fos una tribu bàrbara, és curiós que un dels personatges més fins d’Apostrophes fos Nabokov i que l’aparició de Soljenitsin continuï retrunyint. Queden els llibres però l’estil Pivot ja no existeix. Guanyen terreny els crítics matancers, la liquació del llenguatge, la pèrdua de personalitat. Fa unes dècades, tot periodista cultural volia imitar Pivot; avui triomfen els influencers que despatxen els llibres com un anunci de pizzes a domicili. És l’era del Phone sapiens. Per sort queden parts dels Apostrophes al Youtube, amb els compassos inicials d’un concert per a piano de Rakhmàninov. Queden també els seus menús per als dinars de l’Académie Goncourt, que va presidir durant anys. Tot això s’ha de celebrar amb Beaujolais.
