Després del 12M
Amb Illa guanya la correcció política
El que ens ve té tres escenaris: tripartit, sociovergència o noves eleccions. Tots tres són difícils i deixen moltes víctimes al terreny
Dies de trucades en off i temptatives per formar un Govern. Salvador Illa ha guanyat amb educació. La política fa temps que va deixar de ser correcta. Improperis i hipèrboles per un tub. Cal donar canya si vols un titular o un tall de veu a la ràdio o a la tele. Aquest és l’èxit més gran d’aquestes eleccions, la victòria d’un candidat cortès que no renuncia a dir les coses clares.
No ho tenia fàcil. De fet, els resultats haurien pogut ser millors. L’elaboració d’una llei que amnistiï, entre d’altres, Carles Puigdemont, continua ennuegant alguns dels vots que se’n van anar al PP o es van quedar a casa. Però va guanyar. Això és el que compta.
Des de Madrid no s’acaba d’entendre aquest èxit, sobretot des del PP. El vot a Illa també ha sigut recolzat per un gruix de votants pragmàtics que volen girar full, i al més ràpidament possible. En cas de no haver existit el debat sobre l’amnistia, el treball callat i seriós d’Illa hauria donat millors resultats.
Però la política té aquests canvis de registre. El més important, a més de la victòria del PSC, és la tornada a la primera línia de Puigdemont, que ja es donava com un cadàver polític, i ja veurem si un nou rol d’Oriol Junqueras, després de l’abandonament de Pere Aragonès.
El que ens ve té tres escenaris: tripartit, sociovergència o noves eleccions. Tots tres són difícils i deixen moltes víctimes al terreny. Això del tripartit, si fem cas a l’encara president Aragonès, sembla inviable. Això d’un pacte entre Illa i Puigdemont seria molt dur per a aquells que en aquestes eleccions han votat els socialistes. Tot i que Puigdemont també pugui anar-se’n a casa, la decisió donaria la raó a Feijóo, que assegura que el PSC està en mans dels independentistes. Finalment, unes noves eleccions són perilloses per a tothom. Les carrega el diable.
Així que la responsabilitat cau sobre Illa. És l’únic que té les claus o, almenys, la possibilitat d’anar modelant les relacions que s’aniran forjant en les pròximes setmanes. És clar que aquesta nova etapa de què parlen els dirigents del PSC no pot passar per donar protagonisme a Puigdemont. Potser l’anomenada sociovergència, mai implementada, és una solució, però lluny del líder de JxCat, perquè els riscos perforarien la línia de flotació dels socialistes catalans.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
