El nou escenari
Catalans que no entenen Catalunya
El veritable problema de Puigdemont i Junqueras és que no han assumit que la Catalunya del 2024 té poc a veure amb la del 2017
Oriol Junqueras y Carles Puigdemont, en el Parlament
El 12M van passar moltes coses, però la més rellevant és que la ciutadania va entregar el certificat oficial de defunció del procés. L’independentisme per descomptat no mor, però sí que ho fa la seva mística. Puigdemont creix en escons, però ni tan sols absorbeix tota la caiguda d’Esquerra, perd el plebiscit que ell mateix es va autoimposar contra el PSC, i es desfà la llegenda del president restituït. La debacle d’Esquerra és doble, perquè es dessagna doblement per l’esquerra i pel flanc de l’independentisme militant, que la castiga sense pietat. El resultat és que el sobiranisme perd gairebé un milió de vots respecte al 2017, i es tanca així el relat dominant de l’última dècada. S’han acabat els dies històrics, l’unilateralisme, la pretesa majoria del 52%, el referèndum i tota la infinitat de trucs de màgia que han marcat els últims anys de la política catalana. La recepta antiinflamatòria dels indults i l’amnistia de Pedro Sánchez s’ha imposat com una estratègia molt millor que els piolins i els jutges afins del PP, i s’obre ara un nou i inèdit escenari.
Governi qui governi, ja no serà per fer cap independència, sinó per gestionar una autonomia convencional. En un exercici de supervivència a la desesperada, Puigdemont va anunciar que es presentarà a la investidura, un escenari impossible que va caducar al cap de pocs minuts de ser anunciat, un altre joc de malabars fallit que el deixa en una posició encara més precària. El fet és que el 12M deixa tots els líders independentistes al caire de l’abisme. Fins poques hores abans de diumenge, Junts deia que volia "guanyar" els comicis, un objectiu del qual s’ha quedat a anys llum.
Notícies relacionadesJunqueras queda també en una situació agònica, malgrat que ja hagi entregat el cap d’Aragonès, un gest que a hores d’ara sembla insuficient per poder aturar l’hemorràgia interna. La sensació és que l’independentisme no ha entès l’evolució que ha patit Catalunya aquests últims anys, i com ha anat canviant la seva relació amb el procés.
Res exemplifica millor el nou escenari en què ens trobem si analitzem els resultats a Santa Coloma de Gramenet, novena ciutat de Catalunya, on el PSC va guanyar diumenge amb un aclaparador 46,9% dels vots i Junts va ser la cinquena força, amb només el 5,1%, a més de 40 punts de diferència. Agradi o no, la Catalunya identitària és avui un somieig de l’independentisme que només domina en poblacions petites de menys de 10.000 habitants. El punt feble dels lideratges de Puigdemont i Junqueras no és que hagin tingut diferències personals o que hagin sigut negligents des del punt de vista estratègic, que també. El problema és que, en el fons, no han entès cap a on anava el seu propi país i han confós els seus desitjos amb la realitat. La Catalunya del 2024 poc té a veure amb la de 2017, i el relat identitari que abans servia per seduir una majoria ara és clarament minoritari. L’independentisme que comenci a entendre en quin país viu serà el que més ràpid es reconstituirà.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
