¿Com anirà la digestió?

La gran derrotada ha sigut ERC, que perd 13 escons (de 33 a 20). I Cs, que perd els sis que tenia. I la CUP es queda amb només quatre enfront els nou del 2021. Per contra, el que guanya més vots i diputats és el PPC, que treu 15 escons (abans tres). Són sis més dels nou que li haurien tocat sumant només els sis de Cs. És, per tant, un resultat notable, es converteix en la quarta força política i desplaça Vox, que conserva els seus 11 escons.

¿Com s’expliquen els resultats? L’electorat s’ha dividit en dos grans camps. D’una banda, els que prioritzen mantenir viva la bandera de la independència –tot i que sigui de manera simbòlica– que s’han inclinat per Puigdemont, amb el pedigrí de ser a l’exili des del 2017 i haver recobrat gran protagonisme al negociar amb Sánchez l’amnistia des d’una posició de força. De l’altra, els que desitgen una governabilitat més normal per als catalans "pensin el que pensin, vinguin d’on vinguin i parlin la llengua que parlin", com promet Salvador Illa, el candidat del PSC. ¿El gran nord és l’Estat independent o la governabilitat? I la resta de partits –excepte el PP– han sortit castigats.

Però Puigdemont puja només tres escons (de 32 a 35), mentre que ERC i la CUP en perden ni més ni menys que 19, i Illa en guanya nou (de 33 a 42) amb una resta del no-independentisme que puja escons. Per prendre nota.

Alegria en el PSC. El partit que en els bons temps del procés molts creien que era una espècie en extinció ha aconseguit –primer amb Miquel Iceta i després amb Illa– no només resistir, sinó convertir-se en la primera força. Però aconseguir la investidura i governar no serà bufar i fer ampolles. Illa necessitarà portar a la pràctica la idea que la transversalitat és possible i convenient. El PSC apunta, com a primera opció, a un tripartit d’esquerres amb ERC i els Comuns que suma just 68 escons.

Però ERC ha tingut un fort sotrac i tindrà una digestió molesta. Pere Aragonès ha dit que se’n va i que ERC passa a l’oposició: ¡que governin el PSC i Junts! Però només es pot fer oposició si abans hi ha Govern. Si Illa no aconsegueix la investidura, no hi haurà Govern, i a una ERC sense candidat –Aragonès se’n va i Junqueras està inhabilitat– no li convé una repetició electoral.

I Puigdemont no hi renuncia. Vol agafar els 55 diputats que tindria amb ERC i dir a Sánchez que 55 són més que els 42 d’Illa i que el PSC s’ha d’abstenir. En cas contrari, Sánchez es quedaria sense els seus vots al Congrés. És un escenari alambinat. Primer, ha de convèncer ERC; després, a Sánchez de cometre un suïcidi, ja que un president no independentista a Catalunya seria un dels seus actius, i finalment, necessitaria que el PSC obeís. Zapatero ja no ho va aconseguir quan va voler que Mas fos investit i el PSC –que havia perdut davant CDC– va pactar el segon tripartit amb ERC, amb Montilla de president.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La digestió d’ERC i de Puigdemont serà molesta. I llarga. Però el dilema és clar: o Illa aconsegueix algun tipus de pacte transversal i és investit o... noves eleccions. ¿I a qui li interessen unes altres eleccions a l’octubre quan s’hagin esgotat els terminis per elegir president a finals d’agost? ¿A ERC? ¿A Puigdemont? Ha d’anar amb compte perquè l’independentisme –després del 155, els indults i la incapacitat d’ERC i Junts de governar junts– no té el vent a favor. Entre el 2021 i el 2024 ha perdut 14 escons.

Paciència, d’entrada. Caldrà esperar les europees del 9 de juny, la constitució el 10 del Parlament i l’elecció posterior del seu nou president. Pot ser d’ERC. Amb el PSC... o amb Junts.