Resultats del 12M
L’independentisme, exhaust
Junts y ERC deben cambiar radicalmente, por muy duro, complicado e incluso doloroso que sea
El candidato del PSC, Salvador Illa, celebrando la victoria electoral /
La victòria de Salvador Illa no ha estat un daltabaix, ni tampoc producte d’un gir brusc dels esdeveniments. Al que hem assistit és a un progressiu esllavissament, un canvi a càmera lenta. Alguns atribuiran el seu èxit a l’insòlit parèntesi de Pedro Sánchez per reflexionar sobre si continuar o deixar-ho córrer. Segurament, Sánchez ha tingut el seu efecte, ja que a Catalunya té un públic receptiu a les seves peripècies. A mi, personalment, el que m’agradaria ressaltar –no ho he vist gaire esmentat enlloc– és la dimensió disruptiva de l’estil de Salvador Illa, donat que el candidat socialista ha aconseguit situar-se on ara es troba –és qui té més opcions de ser el nou president de la Generalitat– gràcies a una estratègia totalment oposada a la polarització que tant es porta avui a Espanya, Europa i el món. Illa ha aplicat una manera de fer serena, constructiva, pacificadora. I li ha sortit bé. El que és comú, els dies que corren, és abonar-se a l’insult, la simplificació grotesca i la demonització de l’adversari. Per descomptat, l’amnistia ha vigoritzat enormement l’estratègia del socialista.
A Salvador Illa –d’altra banda, al capdavant del PSC més identificat amb el PSOE de tots els temps– li han sortit bé les coses, a més, perquè l’independentisme està, set anys i mig després de l’octubre del 2017, cansat, fatigat, exhaust. Em refereixo als ciutadans que aspiren a una Catalunya sobirana. Per què? L’independentisme segueix presoner d’uns dirigents i d’unes inèrcies que han acabat desesperant els electors. Si un fa les coses malament i hi insisteix, al final passa el que va passar diumenge.
Anem a ERC, partit governant i que va empatar en escons amb els socialistes el 2021. Ha perdut ni més ni menys que 13 dels seus 33 diputats. Més de 170.000 vots. Els resultats de les municipals i generals espanyoles de l’any passat també van ser calamitosos. Pere Aragonès es va equivocar terriblement en anticipar les eleccions, precipitant el desastre de diumenge. Els republicans, que probablement convulsionaran internament, han estat víctimes, a més de la tossuda tendència a la baixa, de la lluita simbòlica protagonitzada pel PSC i Junts per Catalunya, en què tant Pedro Sánchez com Carles Puigdemont han jugat a fons la carta emocional i han apel·lat a l’èpica de la víctima que guerreja contra un destí dissortat.
Crisi de fons
Tot i això, les hormones que Puigdemont ha injectat a Junts no haurien d’enterbolir una visió nítida i completa del que és en realitat una crisi de fons. Una crisi que abraça lideratges, estratègies i narratives. L’independentisme, fonamentalment Junts i ERC, han de canviar radicalment, per molt dur, complicat i fins i tot dolorós que sigui. Cal deixar enrere l’enutjosa ressaca d’una vegada i tornar a fer política de debò. Resoludament i amb tota l’ambició. S’ha acabat estirar el xiclet. Cal anomenar el pa, pa, i el vi, vi. I, sense renunciar a res, arremangar-se per transformar el país en un sentit positiu.
He assenyalat més amunt que Salvador Illa és qui ho té millor per governar. No se m’escapen, per descomptat, les dificultats de tota mena que haurà de superar. D’altra banda, és totalment legítim i normal que Carles Puigdemont intenti reconquerir la presidència de la Generalitat. El que no sembla raonable és que l’independentisme cerqui intencionadament la repetició electoral. Ni els ciutadans s’ho mereixen ni hi ha senyals que el resultat arribés a ser gaire distint.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
