Tot està obert

Illa guanya, Puigdemont resisteix, Aragonès s’enfonsa: aquest és el titular primari de la nit electoral, que, tot i clarificar la situació, deixa obertes totes les portes. D’entrada, sembla obvi que Salvador Illa és qui té opcions de ser president, no endebades ha superat els tres objectius que tenia fixats: guanyar en vots i escons, trencar la majoria sobiranista i reforçar la presidència de Sánchez. Però, tot i el triomf indiscutible, no queda clar que aconsegueixi el quart objectiu: ser investit president. És aquí on s’obren quatre escenaris que són difícils i alhora possibles, i que certifiquen l’enorme complexitat de la realitat catalana.

Primer escenari: Illa president amb majoria absoluta. Descartat l’acord amb Junts i les opcions surrealistes que implicarien aritmètiques amb Vox i el PP, l’única opció per aconseguir aquest propòsit és la reedició del tripartit. Però aquesta opció no sembla assumible per una Esquerra que ha patit un autèntic daltabaix electoral a tot el territori, el darrer després dels fracassos de les conteses electorals anteriors, i ha arrossegat amb ells la caiguda de l’independentisme. Les sumes i restes són, en aquest sentit, inequívoques: els 2 milions de votants independentistes del 2017 s’han reduït a un 1.200.000, però una part substancial no ha canviat de projecte, sinó que ha deixat de creure en els partits que el representen. I pel que fa als tres partits, Junts és l’únic que se salva: fa tres anys tenia 32 diputats i ara en té 35. ERC i la CUP fa tres anys en sumaven 42 i ara en sumen 24. És a dir, en les eleccions en què tot l’independentisme ha baixat, l’única opció que ha pujat és la liderada per Puigdemont. Aquestes dades fan molt difícil que ERC pugui reeditar un tripartit que podria significar la seva mort política.

Segon escenari: Illa president amb majoria relativa. És a dir, acord amb Comuns i abstenció d’ERC. Aquesta opció té més possibilitats que la primera, perquè no implica un desgast tan gran per als republicans i els permet mantenir poder. Emperò, continua sent una opció errònia si vol recuperar la confiança del seu electorat natural, que, invariablement, des de fa tres eleccions, no li compra l’estratègia. En tot cas, sembla l’aliança més factible per a Illa.

Tercer escenari: Puigdemont president amb acord amb ERC i abstenció d’Illa. És una de les opcions que obligarien a fer més filigranes entre les parts, ateses les ferides que acumulen les dues formacions, però també seria l’escenari que podria aturar la sagnia d’ERC i remuntar la unitat estratègica, cosa que permet imaginar un ressorgiment de la confiança entre les files independentistes. És cert que es tractaria d’una majoria precària, però més sòlida que la majoria precària que aconseguiria Illa amb l’acord amb els Comuns. En tot cas, sembla que tant Illa com Puigdemont han fet les passes pertinents per parlar amb ERC. Amb tot, aquesta opció hauria de passar un altre tràngol, el necessari acord amb Sánchez per aconseguir l’abstenció del PSC. No sembla impossible ni improbable, atesos els equilibris que ha de fer per mantenir-se a la Moncloa.

Finalment, el quart escenari: la segona volta electoral, una opció a la llunyania però gens descartable. També aquí la clau la té ERC, però no sembla un escenari còmode per a un Junqueras que hauria de ser el candidat ara que Aragonès s’ha convertit en el boc expiatori de la davallada republicana. Una segona volta no modificaria els mals resultat d’ERC, i ara seria Junqueras qui es cremaria a la foguera. A Puigdemont, en canvi, la segona volta li resultaria molt còmoda, primer perquè està en remuntada, i segon perquè podria combatre electoralment en situació d’igualtat, atès que ja haurà tornat a Catalunya.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Dit i fet, tots els escenaris passen per ERC, el partit que ha patit la pitjor caiguda electoral, i que, malgrat estar en totes les travesses possibles, cap de les opcions li resulta òptima per als seus interessos. L’opció Puigdemont és la més estratègica per recuperar posicions, però l’obliga a canviar el relat dels darrers anys; i l’opció Illa és la més tàctica per a mantenir poder, però ampliaria la sagnia dels seus votants. D’alguna manera, doncs, està en el millor lloc possible amb les pitjors condicions.

Sigui com sigui, ha arribat l’hora de la política i queda molta partida.