Balanç postelectoral
Crema catalana
Llegeixo els resultats de les eleccions a Catalunya i escolto els comentaris dels analistes i dels representants dels partits polítics i només arribo a una conclusió: Catalunya, com Espanya, és un país tan ingovernable com necessitat d’una democràcia forta que faci possible la seva governabilitat. Les dades, a grans trets, ofereixen aquesta radiografia: els socialistes han guanyat per primera vegada en unes eleccions autonòmiques tant en vots com en escons, però Junts, el partit independentista que dirigeix Puigdemont, ho ha fet en més municipis que els socialistes, amb un detall a tenir en compte, això sí: el PSC s’ha imposat a les 10 ciutats més grans de Catalunya, i ha superat el 40% dels vots a l’Hospitalet i a Santa Coloma. Per primera vegada també en la història de les eleccions, la suma dels partits sobiranistes no arriba a la majoria al Parlament, cosa que suposa un retrocés històric, amb la significativa dada afegida que l’independentisme retrocedeix entre la població més jove. D’altra banda, els partits no independentistes guanyen als llocs de menor renda econòmica mentre que els independentistes aconsegueixen els seus millors resultats, principalment Junts, en els més rics (l’única excepció és el Partit Popular, que també dobla els seus resultats als districtes de més riquesa). Paral·lelament, un de cada dos votants d’Esquerra Republicana de Catalunya, el partit en el Govern fins aquestes eleccions, ha canviat el sentit del seu vot i, en l’extrem oposat, la dreta no nacionalista ha augmentat el total dels seus i ha arribat al 20% del total. Finalment, un partit independentista d’extrema dreta que s’hi presentava per primera vegada ha aconseguit tants escons com la CUP, la formació anarquista que tanta participació va tenir en l’impuls del procés. Així les coses i vista la mescladissa de dades i resultats objectius, ¿qui s’atreveix a efectuar un pronòstic sobre un futur govern català, però, sobretot, qui pot continuar sostenint una visió unitària de Catalunya tant des de fora com des de dins? Com la crema catalana, el dolç típic català, res en la seva composició és sòlid, així que sobra qualsevol anàlisi contundent, que és als que ens tenen acostumats tant des de Catalunya com des de fora els opinants. Si hi ha un país impossible d’analitzar des de la simplicitat aquest és Catalunya i això és el que per desgràcia es fa normalment.
La tramuntana justa
Un poeta empordanès, Carles Fages de Climent, va escriure una Oració al Crist de la Tramuntana, un poema molt popular a l’Empordà i que va inspirar Salvador Dalí en una de les seves obres que capta com poques l’ànima d’un país que les seves condicions climatològiques fan amable i turmentada alhora malgrat el que Puigdemont deuria pensar a l’elegir-lo per a una de les seves compareixences virtuals al Parlament català, un dia de Sant Jordi, quan ja es trobava fugit d’Espanya: "Braços en creu damunt la pia fusta, / Senyor, empareu la closa i el sembrat, / doneu el verd exacte al nostre prat / i mesureu la tramuntana justa / que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat". Si algú pensa que el crucificat és ell o que l’hort català li pertany en exclusiva s’equivoca. L’amo de Catalunya és aquest vent que eixuga l’herba i no ens espolsa el blat, aquesta saviesa popular que representen milions de persones i no només els que aspiren a governar-les i que mereix si més no una reflexió per part de tots abans de començar a parlar.
