Enterrant el procés (o no)

Per procedir a redactar el certificat de defunció del procés convindria primer definir-lo. Si com a procés s’entén independentisme, o nacionalisme català, com de manera més global han fet alguns a l’hora d’analitzar el resultat electoral, llavors no val la pena continuar fent càbales: ni de lluny està ni acabat ni derrotat. Si com a procés s’entén el procés (valgui la redundància) social i polític que va començar amb la gran manifestació de protesta contra l’Estatut i va arribar al seu zenit l’1 d’octubre del 2017, la resposta hauria de ser més matisada i prudent: l’independentisme perd la majoria, però caldria estudiar-ne les causes i analitzar les dades electorals més enllà dels percentatges de vot, els escons i l’aritmètica parlamentària. I tenir en compte que una elecció no marca una tendència política. Si com a procés s’entén la desobediència i el xoc premeditat des de les institucions, la tensió social, la desconnexió política amb la resta d’Espanya, la negativa a participar en la governabilitat a Madrid i a Barcelona i la divisió política, social i partidista a Catalunya a dos blocs pro i antiindependentistes sense fissures, llavors el procés segurament sí que ha acabat. El 12M va començar una cosa nova.

La pregunta que en realitat interessa des del punt de vista d’aquest ens que, per resumir, anomenem Madrid és si les discutides decisions de Pedro Sánchez (sobretot l’amnistia) han sigut ratificades a les urnes. Més enllà de les motivacions de Sánchez, indults i amnisties resolen l’estat d’excepció que es va crear a Catalunya el 2017 a causa de dues decisions: la de convocar un referèndum il·legal i la de traslladar a la justícia aquest conflicte polític. Amb els perdons es va eliminar el factor emocional que bloquejava la política catalana i es va portar el motor del procés (la lluita per l’hegemonia entre ERC i la galàxia convergent) a afrontar les conseqüències de les seves decisions des del 2017 des d’un punt de vista d’estratègia independentista i de gestió de la Generalitat. Aquestes han sigut les primeres eleccions, des d’aleshores, en les quals l’independentisme ha retut comptes, davant els seus i la resta de la ciutadania. I ha perdut la majoria parlamentària.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però indults i amnisties no afronten les arrels del conflicte polític i institucional. En aquest sentit, s’han tornat a repartir les cartes. I el resultat és molt complex i té moltes lectures: minoria independentista, descens catalanista (només el PSC oneja aquesta bandera); cansament de la població (abstenció); premi a qui parla més de gestió; majoria parlamentària per primera vegada de partits que van recolzar el 155 (PSC, PP i Vox); dretanització del Parlament, i auge de la ultradreta, amb dos partits a l’hemicicle, que a més de l’eix identitari (cada un el seu) posen sobre la taula altres assumptes, el més urgent, el de la immigració.

¿Ha acabat, llavors, el procés? És comprensible que des de Madrid aquesta pregunta centri l’atenció, sobretot amb la campanya de les eleccions europees en potència. Però vist des de Barcelona la pregunta més aviat seria en què i cap on muta la societat catalana, després de més d’una dècada de conflicte polític, social i institucional.