Escriguem una nova pàgina

Per a aquesta tasca ja no valen els paràmetres mentals de la Catalunya de sis milions d’habitants de l’etapa pujolista ni la nova sociovergència que evoquen avesats analistes. Cal fer-ho des de la Catalunya dels vuit milions del 2024. Llavors, com ara, l’objectiu compartit és mantenir la unitat civil: el binomi "ciutadans de Catalunya" del president Tarradellas. Cal renovar el pacte de ciutadania, el codi de drets i deures compartits, per refer el consentiment social que s’ha trencat en els anys del procés i del contraprocés.

Els dos fenòmens, amb tempos i intensitats diferents, s’han anat alimentant mútuament, així a Madrid com a Barcelona, i han afegit càrrega identitària al debat. Pel camí s’han anat trencant els consensos polítics fundacionals i el consentiment social que concitaven. El procés, amb tota la seva càrrega simbòlica i emocional, va rearmar el nacionalisme espanyol de Cs, en una primera fase, i l’extrema dreta de Vox després, amb un PP captiu i desbordat, i que havia sigut el primer a atiar el foc amb la seva campanya contra l’Estatut del 2006. Ara, la irrupció de l’extrema dreta independentista d’Aliança Catalana tanca aquest cercle viciós. L’abstenció, com a mostra de desafecció, i el vot de rebuig.

Més recursos i menys discursos

La nova pàgina que cal escriure des de Catalunya hauria, de portes enfora, de restar càrrega simbòlica al debat públic començant per la defensa de l’alteritat, és a dir, la identitat de l’altre, en un marc europeu de sobiranies i ciutadanies compartides en el qual no hi ha identitats estàtiques sinó processos d’identificació de geometria variable. I, de portes endins, urgeix reforçar les polítiques socials, la defensa dels serveis públics, per evitar la pugna entre els pobres i els més pobres, és a dir, aquells que acaben d’arribar. Més recursos i menys discursos.

En plena fallida emocional del procés vaig escriure un text, amb el títol d’un vers de Maragall –Déu et guard, bandera blanca–, en el qual evocava una nova primavera catalana. Ha trigat a arribar, i hauríem d’aprofitar-la. No es poden abordar els temes divisius sense abans normalitzar la vida política, la feina parlamentària i la gestió de govern. Posava llavors l’exemple d’una comunitat de veïns: "Si discuteixen sobre les banderes dels balcons, segur que no es posaran d’acord, però si ho fan primer sobre la necessitat de construir una rampa d’accés per a discapacitats físics a l’entrada de l’edifici, és possible que arribin a un consens".

Notícies relacionades

¿Com ens afecta la crisi climàtica?

Que car que és ser racista

"Potser fins i tot els veïns més exaltats de l’estelada i l’espanyola, però que tenen a casa una persona discapacitada, votaran en el mateix sentit. Després, una vegada normalitzada la vida de la comunitat, una vegada recuperada l’empatia i el diàleg, serà el moment de parlar de les banderes, de recordar que no són comestibles, ni l’una ni l’altra, i que la història ens ensenya que sovint resulten indigestes" (política&prosa, novembre del 2018). Aquest text, que va tenir un èxit descriptible, té avui plena vigència: diputats i diputades, obrin la porta a la transversalitat començant per debatre les urgències de la gestió quotidiana.

Aquest és el primer pas per refer el consens polític en els grans reptes de país i el pas previ per reconstruir el consentiment social. També en els temes lligats al consentiment lingüístic: no podem continuar caient en l’error de lligar el futur del català a una determinada aposta política ni acotar el seu destí a un determinat sostre institucional. Seria continuar desservint la llengua: l’ús social del català ha retrocedit durant l’última dècada en les generacions que el tenien com a vehicular a l’escola. Sí, escriguem una nova pàgina.