La mort del carnisser

Per bé que el règim ha desplegat milers de policies per intentar controlar l’esclat d’alegria ciutadana, no ha pogut evitar que les celebracions recorrin tota la pell del gran Iran. És un fet que l’Iran oficial està de dol, però l’Iran ciutadà està de festa.

Considerat un autèntic enemic del poble, la mort del president de l’Iran, Ebrahim Raisi, tanca un cicle vital de crims de lesa humanitat que el va consagrar amb el malnom del ‘carnisser de Teheran’. Era, sens dubte, un dels personatges més odiats del règim per la repressió implacable que va infringir en tots els càrrecs que va ocupar, des que era fiscal general fins a president del Tribunal Suprem, per acabar sent el president de la República Islàmica. El més greu, la massacre del 1988 quan va formar part del temible Comitè de la Mort creat per Sadeq Khalkhali, conegut amb el sobrenom del ‘jutge de la forca’. En aquell període funest van decidir jutjar milers d’opositors al règim, incloent-hi la repetició de judicis contra opositors que ja havien complert condemna, i el resultat van ser cinc mesos d’execucions a la forca, amb un balanç que va deixar trenta mil morts, inclosos nens, adolescents i dones embarassades. Els seus cossos van acabar en fosses comunes clandestines, sense que els familiars sabessin mai on havien estat colgats. El motiu de les condemnes era sempre el mateix, "atacar els valors del sistema" i "liderar la sedició", i així es va intentar exterminar tota l’oposició al règim. Per això Raisi va cancel·lar un viatge a Ginebra l’any passat, i per això mateix no podia viatjar a molts països: per la possibilitat de ser detingut per crims de lesa humanitat.

La seva fita més mortífera

Però si la massacre del 88 va ser la seva fita més mortífera, els seus mèrits posteriors no van ser menors: com a president va posar de ministre de l’Interior a Ahmad Vahidi, responsable directe del mortífer atemptat contra l’Amia a Buenos Aires. Alhora va liderar la brutalitat contra la revolta ‘Dona, vida, llibertat’ del 2022 que va causar milers de víctimes i que va derivar en una nova onada repressiva que continua, amb més de cinc execucions per dia. També ha estat l’home que ha accelerat el programa de míssils balístics i ha portat la carrera nuclear fins als nivells d’enriquiment d’urani propers a ser aptes per a la bomba atòmica. (Atenció a la informació de ‘Le Monde’, que parlava d’una possible venda a l’Iran de 300 tones d’urani per part del Níger). I, finalment, ha estat l’ideòleg de l’expansió del règim, amb un suport ingent a Hezbol·là, els houthis, Hamàs i el gihad i els xiïtes de l’Iraq, i amb un reforçament dels acords amb el famós ‘eix del mal’: la Xina, Corea del Nord, l’eix bolivarià (la infiltració de l’Iran a l’Amèrica Llatina és d’enorme dimensió) i Rússia, país al qual ajuda amb els seus "drons assassins" a la guerra d’Ucraïna.

A partir del retrat del personatge, les preguntes sobre la seva mort.

Accident o assassinat? Si és la primera hipòtesi, el diable juga a daus, perquè la mort del president de l’Iran –i successor de l’aiatol·la Khamenei– en un moment tan delicat obre un escenari imprevisible. I aquest adjectiu no porta mai res bo si es tracta de l’Iran. Però és inevitable la hipòtesi de l’assassinat que comporta la pregunta que tothom s’ha fet tant a Teheran com a Jerusalem: "Ha estat un dels seus o un dels nostres?", i les dues opcions són imaginables.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

D’una banda, Israel ha demostrat una gran capacitat d’infiltració dins del país fins al punt que l’expresident Ahmadinejad va assegurar que el mateix responsable de la lluita contra Israel dels seus serveis d’intel·ligència havia estat agent del Mossad. Com a exemple, la darrera incursió d’Israel a la caserna militar d’Esfahan es va fer amb drons disparats des de l’interior de l’Iran. De l’altra, la pugna sagnant per la successió de Khamenei, la impopularitat del règim –a les eleccions del març només va votar el 7%– i les lluites internes enmig d’una greu crisi econòmica, sumades a la corrupció sistèmica, no permeten descartar el foc amic.

Significarà tot plegat la desitjada obertura del règim? No ho sembla. És cert que està agònic i sotmès a una lluita interna descarnada, però precisament per això és encara més perillós, no endebades, sempre que els aiatol·làs s’han sentit febles, han estat més brutals que mai. Venen temps de més incertesa..